Obri els ulls quan l'Aurora encara no és Aurora. Quan l'esser encara no ha estat Nomenat. Quan la criatura no ha estat nominada. Quan l'individu encara no és individual.
Aurora té menys cinc mesos i respira amb certa dificultat. Viu a una urna de cristall envoltada d'un enigmàtic jardí cablejat que li suporta la vida. Les seves mans no són mans, els peus són un projecte de peus i el motor circula i batega a un ritme descontrolat. Són les urgències físiques del seu estat prematur.
Però, sens dubte, el millor moment del dia és quan surt al fred exterior estirant metres de cable fins, gràcies a una força desconeguda, arribar a la calor incomprensible però confortable d'un mecanisme que batega amb molta més calma de l'habitual. El fred esdevé calor i pau. És així com Aurora experimenta el primer estat de benestar de la seva curta existència. Llavors sap que aquest serà el seu veritable destí un cop estigui fora de la seva urna provisional. És admirable contemplar aquesta diferència de ritmes. Aurora és una criatura petita i descontrolada que beu de la pausa d'altre esser pacient i fidel.
--------------------------------
Aurora té menys 2 mesos i inicia el control del seu ritme vital. Aviat serà lliure. De fet, avui s'ha llevat amb menys cadenes de les habituals. Encara pengen del seu organisme un parell de plàstics que sustenten les seves bàsiques aspiracions. Quina dèria desitjar la protecció simple de dues mans familiars i deixar de banda l'artifici quirúrgic.
Cada dia que passa un cable menys, una cadena menys. Fins a ser lliures. Sols protegits per dues mans.
--------------------------------------
Tot arriba a aquesta vida. Res és per sempre i avui, que toca canvi d'hàbitat, s'imposa comptar en positiu. Aurora té un dia i comença el seu viatge de l'urna al bressol. Un camí on canviarà la presó de cristall per la llibertat entre barrots.
Els dies, les hores, el temps... L'aventura d'aquesta nova rutina. El pas dels núvols, les aurores repetides, el sol que puja i baixa. Tot és igual però alhora diferent. Tot sembla el mateix però la perspectiva s'ha transformat. Els ulls veuen i miren.
I avui, quan l'aurora està invadint la definitiva llar, de la seva petita boca ha sortit un efecte sonor farcit d'agraïment i que pren una forma determinada quant juntes els llavis: Mare.
Ara sí. El Nom és real. Aurora i la Mare. Dues individualitats i un veritable nucli familiar.
