L'home i la pàtria

És tancar la porta del despatx ministerial i posar-me de mala bava. El soroll sec, dur, breu i fort de la porta de fusta de roure m'avança cap a un futur incert de glòria, cap a la proximitat de la tragèdia. El tancament de la meua jornada laboral m'obliga a l'enfrontament dels, cada cop més difícils de gestionar, afers domèstics.
Sóc un home que odia els conflictes interns. La meua especialitat són els exteriors, les discussions foranes, els afers externs. Són lluites controlades per la meua sobrada qualificació acadèmica. Però no tinc gaire argument per gestionar les meues batalles de la llar.

I ara, abans d'obrir la porta metàl·lica del cotxe i encendre el soroll del motor, un mòbil tediós em dirigeix mots insignificants i vulgars: Què vols per dinar? També treballes al vespre? Compra pa. Fa temps que no sopem en un restaurant. No fem res junts. Sempre amb la teua política barata...

No sé. Però crec que ja no parla el meu idioma. És un mòbil amb autonomia i tendències independentistes, enmig d'un procés i amb una llengua pròpia. No entenc les seues dèries femenines, la manera de cridar-me. I ara em dirà, vull treballar. Si no et cal, ja guanye jo pels dos. Però jo ací a casa i tu al despatx, però reina, algú ha de fer el treball domèstic, i tu cada dia fora, i jo vinga a pensar de quina manera la puc sorprendre i així que tanque la boca.

Són pensaments de tornada a casa, a la pàtria unida, gran i lliure. Dona, ningú no t'ha obligat al matrimoni. La nostra unió ha Estat Constituïda amb tota la legalitat divina i política; però jo note les teues tendències separatistes, el teu desafiament, la teva declaració unilateral d'intencions.

Arribe al meu regne. El meu hàbitat natural. La meua terra domèstica. I obric la porta, també de roure, disposat a mantenir, si s'escau per la força i amb arguments militars, la meua pàtria unida, gran i lliure.

La dona silenciosa

Des de la gàbia de cristall mire la seva infelicitat, declarada mitjançant dues llàgrimes que, sense parlar, diuen massa coses. Des de la capsa humida i amb la visió distorsionada per l'aigua, calmada i silenciosa, albire les petjades del temps sobre aquesta dona silenciosa per fora, però sorollosa per dins. Des del meu hàbitat aqüífer observe la seva dissortada vida en parella. La convivència és dual, però l'existència és individual.

Des de la meva curta memòria de peix recorde la mirada de dona perduda, construïda i llaurada amb una quantitat desorbitada de discussions i males paraules. Aquesta darrera matinada, des de la meva privilegiada butaca de bambolles, he presenciat les cridòries, els insults, les humiliacions masclistes, que han ferit la seva, definitivament, esmicolada ànima.

Des de la profunditat del meu hàbitat, admire la seva gràcia natural per a llençar el meu aliment diari barrejat amb cert sabor de lleixiu, fregitori i detergent. Una combinació digna dels pitjors restaurants, dels "antros" de la vella i bella ciutat que amaga aquesta història que es repeteix indefinidament.

Però avui, des de la meva casa redona, observe el seu canvi d'actitud. Una dona passiva que esdevé pura acció i determinació. Aquest matí fred de Novembre, ha agafat la meva capseta cristal·lina amb les dues mans, maltractades pels productes de neteja quotidiana, ha processionat per l'agranat corredor de la mort fins a arribar a una habitació petita, de marbre fred i mortuori. Avui, la dona infeliç, ha obert un pou blanc i ple d'aigua, ha inclinat la meva gàbia de cristall sobre el pou sanitari i tot jo he caigut en les profunditats de les canonades domèstiques.

Ara, tot esdevé foscor per a la meua ànima de peix. Però, des del seu brillant lavabo, la dona silenciosa ha arrencat un minúscul crit d'esperança al llençar l'últim regal d'aniversari a les profunditats del vàter.

Dependència

- Germans, benvolguts tots, estem ací reunits sota la creu vertadera, sota la veritat que ens il·lumina i ens guia, per facilitar la unió d’aquestes dues ànimes que, després de moltes anades i tornades, han decidit enllaçar els seus camins en una veritable via farcida d’amor i bla bla bla bla bla….

De sobte sentia la veu del capellà però no escoltava les seues paraules. Tot d’una l’atenció es dirigia cap a la meua imminent cunyada. Una fada revestida de blanc immaculat, innocent, verge. Una fada desitjable i inaccessible. Una deessa sota l’altar del Crist de l’amor etern de la nostra estimada parròquia de barri. Els llums concentrats en ressaltar la meua estimada però impossible joia.

-Germans, Déu totpoderós us il·lumine i guie per la senda de l’amor i la bla bla bla bla…

El sacerdot parla però no diu res de sincer, perquè tot el trellat i tota la veritat la tinc al darrere. Sota l’altar i sota aquest vestit blanc no puc gaire respirar l’escàs aire que arriba en aquest punt crucial de la meua vida. Joan, el meu benvolgut Joan, no és suficient per a les meues perilloses pretensions. L’home que tinc a la meua dreta no és l’estat que veritablement he triat.

Sóc una dona independent i  sé que aquesta unió no em beneficia.

-Per tant Joan i Mercé us pregunte: heu vingut ací per contraure matrimoni sense cap coacció, lliurement i de tot cor?-

Mercé, no contestes. Digues que no. Sóc ací, al darrere. Saps que el teu futur és amb mi. No et cases amb el meu germà. Fugim tu i jo, fem un Thelma i Louise però sense caure pel precipici de la desesperació. Tu i jo, unides, agermanades sota la protecció del vertader amor.

Ningú no em parla. Escolte el silenci i la fi de les meues il·lusions. I en aquest precís instant, mentre note les ferides que em provoca l’arròs, descobrisc que he triat la senda fallida. Amb un “sí vull” mentider i covard he dissenyat una representació artificial de la meua vida.

Una existència vulgar, unionista i farcida de falsedat.