Malparit

"Germans, saludeu a la Maribel".
Tots: "Hola Maribel".
I ella, "és Marivel amb v baixa".
I tots "hola Marivel". 

I Déutotpoderós alçà els braços i digué, "Marivel amb v de valenta, benvolguda i benvinguda al cel".
I Marivel amb inquietud i morta de por perquè no entén el que passa "que no pot ser, que primer es moren els avis, després els pares i per últim la meua generació".
I Déutotpoderós que “no sempre és així. M’agrada canviar l’ordre natural dels esdeveniments”.
I Marivel que “no feia falta que em fes patir tant, que amb una neumonia o un defallada del cor sobrava”.
I Déutotpoderós que “els meus camins són inescrutables o alguna cosa així.”

Aleshores Déutotpoderós alçà novament els braços i devallà del seu altar per estar a l’alçada de Marivel i de tota la resta d’ànimes acabades de pujar al cel. “Fills i filles meues, si esteu ací és per la meua voluntat”.
I Marivel que “una merda!!! Ha estat la voluntat del malparit del meu Joan”.
I Déutotpoderós que “Marivel, comporta’t que ja res no hi tens a fer”.
I Marivel que “ja ho veig, però em fa molta angúnia pensar que és la teua voluntat. I el meu Joanet, què pensarà? Com de mal s’ho estarà passant. De segur que quan siga major dirà que un Déu que vol els seus fills mai no pot permetre una desgràcia com la de ma mare.”
I Déutotpoderós que “refotre Marivel, si ho sé que eres tan conflictiva et filtre primer pel purgatori. Sols tu i jo sabem l’infern que has patit a la terra, però ara ja estas amb mi eternament.”

Llavors Marivel optà pel silenci.
Sempre ha estat la millor opció. A casa, a la cuina, al parc, als restaurants, al llit matrimonial abans del colp sec i mortal. 

I ara ací al Cel, davant de Déutotpoderós, el silenci també era una bona opció.

La vida que se'n va

I ara en l'epíleg del meu relat, mire les ombres, el llum, el terra, el silenci... I reflexione i absorbisc cadascun dels pensaments que entren en el meu castigat cervell. I pense tot allò que abans no meditava. I mire la vida a través de la finestra del menjador. Ho faig pausada i calladament. I mire la vida a través d'aquesta pantalla natural i oblidada, perquè ja no mirem al davant. Abaixem el cap i les altres pantalles ens ensenyen un món fet a mida, d'artifici, farcit d'amistats triades a colp de botó. I ara ja no mire aquestes altres pantalles. I ara contemple el món real pel cristall de la meua habitació.

A l'inici del meu enteniment tot era pausa i observació. Després tot esdevingué velocitat, ocupació i... Ara, en l'epíleg del meu relat torne a la pausa i la reflexió.

Atura't i seu. Sí, tu. Atura't i llig cada mot del meu insignificant epíleg. Atura't i observa tot allò que ens envolta.

Mira cada part com si fos un tot. Mira com l'abella s'endinsa en les profunditats de la flor i amb paciència i cura extreu tot allò que li correspon. Atura't i mira la resta d'insectes invisibles però que sempre han estat i no han estat. Mira, observa, escolta i valora les olors que t'arriben en forma de records. Perquè ho sabies i no, ho oloraves i no. Ho miraves i no.

Ai les olors. Cada aroma t'evoca un moment i cada moment et recorda tota una vida que ara se'n va de les mans. I és tot rugit callat, cridòria en silenci, parlar sense cap veu que projecte la por d'arribar a la fi.

Atura't i seu per última vegada en el banc del teu parc, el de tota la vida. Mira però observa. Deixa la pantalla i mira la vida real. Deixa tot allò que t'ofega i respira.

Perquè, ARA, a l'epíleg del meu relat, sols resta espirar.

NIT

Tot i res passa.

Sona el rellotge solitari sota l'antic quadre de família que presideix el menjador des dels inicis del temps. Sona la corda del rellotge a unes hores prohibides i silencioses.
Sona la porta d'una habitació per tercera nit consecutiva. I aleshores, és ella la que camina pel corredor en direcció al rellotge solitari. I aleshores tot i res passa.
Abandone el meu llit i vigile cada moviment, cada soroll, cada iniciativa. Viatge amb ella pel corredor fins que s'atura davant del rellotge solitari del menjador, davant del Soroll del tic tac, del pas dels segons que mai no descansen. És ella que apropa la mirada al mecanisme del rellotge que mai no descansa tot i ser les hores prohibides. És ella que s'atura i sembla que no torne a la vida.

Abandone tota prudència i amb molta cura li acaricie l'esquena. Ella deixa de mirar el rellotge solitari i m'examina com si no em conegués. I aleshores torna la mirada novament al rellotge. És ella que és i no hi és. És ací però no es troba. I aleshores tot i res passa.

-Mare, què tens?
-Filla, no ho trobe.
-Què és el que no trobes?

Mira pensativa el rellotge solitari que no s'atura. El seu cap busca una ràpida resposta.
-Filla, no ho trobe.
-Mare, tornem al llit. És matinada i cal descansar.

Mare i filla tornem al nostre descans. Però abans m'ature a l'escriptori i escric per tercera nit consecutiva. La doctora m'ha dit que ho escriga tot. Descripció detallada de cadascuna de les accions de la mare. Cal estudiar tots els seus moviments.
Agafe la ploma i:

"2A.M. La mare desperta per tercera nit consecutiva. Busca alguna cosa i no la troba. S'atura davant del rellotge i..." La tinta s'acaba. La paciència s'esgota. Temps fugit.

 I aleshores tot i res passa.

Caldrà encendre l'ordinador.

MARIVEL o Tot i res passa

Tot i que balla com un vaixell, el corredor és hermètic, llarg i silenciós. En cada petjada cap a la porta note que no avance. Els muscles suporten el pes de la Marta, que tot i ser bona xiqueta, plora com una descosida.
 I altra petjada que busca l'aire renovador de l'exterior, però la porta que delimita el corredor mai no s'apropa.
 I altre moviment del vaixell que no és un vaixell.
 I el cabàs de la compra que penja del meu braç esquerre.
 I altra petjada que no avança.
 I gotes de suor que amaneixen del meu front i, un cop arriben a l'alçada dels meus ulls, es barregen amb les llàgrimes que brollen del nucli de la meua maltractada ànima.
 I altra petjada i la porta que mai no s'apropa.
 I del meu braç dret penja el mànec de la funda d'un ordinador portàtil.
 I altra gota de suor barrejada amb les llàgrimes que ara sí, va de bo, mai no s'aturaran.

 Perquè alguna cosa es trenca a dintre meu.
 I el pes de la xiqueta, l'ordinador i el cabàs es confon amb la motxilla d'angoixa que penja de la meua esquena.
 I altra petjada i la fi mai no arriba. Mai no havia patit la llargària d'aquest immens corredor d'angúnia, construït al llarg d'anys de silenci i de parar la cara, el front, els ulls, i rebre el colp somort i sec de la vida que vaig triar en els anys de la ignorància i la il·lusió.

I jo, Marivel de nom, amb v de valenta, i alliberada de tot cognom, he decidit canviar la direcció un cop arribe a la porta.

 Però mai no arribe:
 Perquè el pes que porte al damunt és massa per a una dona que ja no és dona, que ja no és.
 Perquè amb tot aquest pes que porte al damunt he desaparegut definitivament, i aquest corredor és la distància que el meu infortuni em permet recórrer. I ara sé que mai no arribaré a la porta.

 Perquè jo, Marivel de nom i dona de professió, he desaparegut definitivament del món on tot i res passa.

MEL D'ABELLA

Tu i jo sols al reservat. Demanem els entrants, la beguda i aviat s'acaben les paraules. La taula esdevé silenciosa car són molts anys de converses, discussions, floretes, regalets, rectificacions, perdons, petons, abraçades, reconciliacions, frases fetes per trencar silencis, retrets, preguntes vulgars, preguntes existencials, crits inútils, crits útils...

Encetem una ampolla d'aquell Pinot que ens fotíem quan la joventut ens omplia cadascun dels porus de la nostra recorreguda i reconeguda pell. Anys i anys de descobriments casuals i no casuals. Anys i anys de paraules repetides a cau d'orella, sospirs i reflexions dignes de qualsevol novel·la d'amor amb un final perfecte. Anys i anys de sopars de celebracions de noces mentre absorbíem cada mil·lilitre d'aquest Pinot que avui és testimoni del nostre silenci mutu.

Les postres no afegeixen més paraules a la nostra no conversa. Sols escoltem els vocables de les taules del voltant, i a fora, el rellotge de l'església de la plaça Major, testimoni de la nostra santa unió que ara navega per la incipient tempesta del temps que fot amb força tots aquests anys de convivència abnegada i quotidiana.

I el café. Per a tu descafeïnat i amb la dosi adequada de mel d'abella que bateja el restaurant* on no celebrem res. Una mel que no endolceix aquest silenci que ens diu tot allò que no ens hem comunicat al llarg d'aquesta llarga convivència.

I de sobte el telèfon. -No l'agafes- és el primer que dic en 60 minuts. -Pot ser important- són les teues primeres paraules i segona frase de la nit.

Contestes i és ell. El fruit de la nostra unió. El sentit de la nostra trobada.

El gust amarg del café, endolcit per la veu del nostre únic fill. El sentit de la nostra vida i que, ara per ara, cus amb fil prim la nostra llarga relació.

***Restaurant Mel d’abella Carrer Concepció 12, 07012 Palma de Mallorca