Tipologia del soroll

1. El soroll fort, sec i dur de la porta metàl·lica de la cotxera. S'utilitza per avisar a la víctima que el carruatge del personatge dolent està entrant en el seu territori. Aleshores note un calfred al cos que paralitza les meues articulacions.

2. El soroll de l'elevador: mesura la separació entre la víctima i el botxí. És de quatre altures, temps adequat per escoltar i memoritzar els mecanismes de l'aparell cada cop que supera un nivell. És un efecte gradual, on el so i el perill s'escolten cada cop més.

3. El soroll del silenci: Quan el botxí arriba al regne número 4, la manca de so és deguda a una deficient coordinació en la recerca de les claus de casa, la qual cosa ens indica que ha fet escala en la posada per a una adequada hidratació, aspecte important per a qualsevol activitat física. La tensió del silenci esdevé pànic quan escolte el soroll de la caiguda de les claus a terra.

4. El soroll del pany. La magnitud de la tragèdia dependrà de la capacitat d'encert del botxí. Si la clau s'introdueix amb facilitat, les opcions de fruir d'una nit tranquil·la es multipliquen. Però si el subjecte maligne erra en el seu intent d'introduir la clau en el pany, la nit esdevé en malson. És el naixement de la tragèdia.

5. Les passes: El recorregut d'una sabata del 45 pel corredor de la casa produeix un efecte sonor de pel·lícula clàssica de terror. Jack Nicholson interpretant el paper de la seua vida mentre s'apropa a la meua habitació, fosca i freda. En aquest moment de la tragèdia és important afegir el canvi de velocitat del meu cor, que provoca una oprimida respiració digna de l'oscar a la millor actriu secundària.

6. El soroll del colp: la foscor esdevé més fosca. El meu cos es desploma per culpa del colp de la dignitat masculina. Aleshores note com la sang es barreja amb els meus cabells acabats de tenyir. Diners de perruqueria tirats al terra de la meua llar, l'espai que emmarca aquesta tragèdia quotidiana.

L'home i la pàtria

És tancar la porta del despatx ministerial i posar-me de mala bava. El soroll sec, dur, breu i fort de la porta de fusta de roure m'avança cap a un futur incert de glòria, cap a la proximitat de la tragèdia. El tancament de la meua jornada laboral m'obliga a l'enfrontament dels, cada cop més difícils de gestionar, afers domèstics.
Sóc un home que odia els conflictes interns. La meua especialitat són els exteriors, les discussions foranes, els afers externs. Són lluites controlades per la meua sobrada qualificació acadèmica. Però no tinc gaire argument per gestionar les meues batalles de la llar.

I ara, abans d'obrir la porta metàl·lica del cotxe i encendre el soroll del motor, un mòbil tediós em dirigeix mots insignificants i vulgars: Què vols per dinar? També treballes al vespre? Compra pa. Fa temps que no sopem en un restaurant. No fem res junts. Sempre amb la teua política barata...

No sé. Però crec que ja no parla el meu idioma. És un mòbil amb autonomia i tendències independentistes, enmig d'un procés i amb una llengua pròpia. No entenc les seues dèries femenines, la manera de cridar-me. I ara em dirà, vull treballar. Si no et cal, ja guanye jo pels dos. Però jo ací a casa i tu al despatx, però reina, algú ha de fer el treball domèstic, i tu cada dia fora, i jo vinga a pensar de quina manera la puc sorprendre i així que tanque la boca.

Són pensaments de tornada a casa, a la pàtria unida, gran i lliure. Dona, ningú no t'ha obligat al matrimoni. La nostra unió ha Estat Constituïda amb tota la legalitat divina i política; però jo note les teues tendències separatistes, el teu desafiament, la teva declaració unilateral d'intencions.

Arribe al meu regne. El meu hàbitat natural. La meua terra domèstica. I obric la porta, també de roure, disposat a mantenir, si s'escau per la força i amb arguments militars, la meua pàtria unida, gran i lliure.

La dona silenciosa

Des de la gàbia de cristall mire la seva infelicitat, declarada mitjançant dues llàgrimes que, sense parlar, diuen massa coses. Des de la capsa humida i amb la visió distorsionada per l'aigua, calmada i silenciosa, albire les petjades del temps sobre aquesta dona silenciosa per fora, però sorollosa per dins. Des del meu hàbitat aqüífer observe la seva dissortada vida en parella. La convivència és dual, però l'existència és individual.

Des de la meva curta memòria de peix recorde la mirada de dona perduda, construïda i llaurada amb una quantitat desorbitada de discussions i males paraules. Aquesta darrera matinada, des de la meva privilegiada butaca de bambolles, he presenciat les cridòries, els insults, les humiliacions masclistes, que han ferit la seva, definitivament, esmicolada ànima.

Des de la profunditat del meu hàbitat, admire la seva gràcia natural per a llençar el meu aliment diari barrejat amb cert sabor de lleixiu, fregitori i detergent. Una combinació digna dels pitjors restaurants, dels "antros" de la vella i bella ciutat que amaga aquesta història que es repeteix indefinidament.

Però avui, des de la meva casa redona, observe el seu canvi d'actitud. Una dona passiva que esdevé pura acció i determinació. Aquest matí fred de Novembre, ha agafat la meva capseta cristal·lina amb les dues mans, maltractades pels productes de neteja quotidiana, ha processionat per l'agranat corredor de la mort fins a arribar a una habitació petita, de marbre fred i mortuori. Avui, la dona infeliç, ha obert un pou blanc i ple d'aigua, ha inclinat la meva gàbia de cristall sobre el pou sanitari i tot jo he caigut en les profunditats de les canonades domèstiques.

Ara, tot esdevé foscor per a la meua ànima de peix. Però, des del seu brillant lavabo, la dona silenciosa ha arrencat un minúscul crit d'esperança al llençar l'últim regal d'aniversari a les profunditats del vàter.

Dependència

- Germans, benvolguts tots, estem ací reunits sota la creu vertadera, sota la veritat que ens il·lumina i ens guia, per facilitar la unió d’aquestes dues ànimes que, després de moltes anades i tornades, han decidit enllaçar els seus camins en una veritable via farcida d’amor i bla bla bla bla bla….

De sobte sentia la veu del capellà però no escoltava les seues paraules. Tot d’una l’atenció es dirigia cap a la meua imminent cunyada. Una fada revestida de blanc immaculat, innocent, verge. Una fada desitjable i inaccessible. Una deessa sota l’altar del Crist de l’amor etern de la nostra estimada parròquia de barri. Els llums concentrats en ressaltar la meua estimada però impossible joia.

-Germans, Déu totpoderós us il·lumine i guie per la senda de l’amor i la bla bla bla bla…

El sacerdot parla però no diu res de sincer, perquè tot el trellat i tota la veritat la tinc al darrere. Sota l’altar i sota aquest vestit blanc no puc gaire respirar l’escàs aire que arriba en aquest punt crucial de la meua vida. Joan, el meu benvolgut Joan, no és suficient per a les meues perilloses pretensions. L’home que tinc a la meua dreta no és l’estat que veritablement he triat.

Sóc una dona independent i  sé que aquesta unió no em beneficia.

-Per tant Joan i Mercé us pregunte: heu vingut ací per contraure matrimoni sense cap coacció, lliurement i de tot cor?-

Mercé, no contestes. Digues que no. Sóc ací, al darrere. Saps que el teu futur és amb mi. No et cases amb el meu germà. Fugim tu i jo, fem un Thelma i Louise però sense caure pel precipici de la desesperació. Tu i jo, unides, agermanades sota la protecció del vertader amor.

Ningú no em parla. Escolte el silenci i la fi de les meues il·lusions. I en aquest precís instant, mentre note les ferides que em provoca l’arròs, descobrisc que he triat la senda fallida. Amb un “sí vull” mentider i covard he dissenyat una representació artificial de la meua vida.

Una existència vulgar, unionista i farcida de falsedat.

La molèstia de l’amor

A la vora del mar erem encara, mentre recordàvem l’experiències patides: les bones i les dolentes. A la vora del mar mentre recordàvem el passeig en aquell vaixell dl’enorme vela que, almenys, ens alegrava la vida abans d’aquell fatídic dia.

A la vora del mar mullant els peus i els nostres rostres amoratats i desfigurats. Aigua salada que cou i cicatriça l’aspecte físic del dolor mentre l’ànima asimila la incoherència i la intransigència social.

Fou ràpid, sense  consciència plena del que estava passant. Primer el bes i després el dolor. Primer l’amor i després les ferides. Primer l’estima i després la violència acumulada sobre nosaltres dos. Enamorats, dolguts i indefensos.

Fou ràpid, mentre encara fruia de la dolça mirada del meu estimat. Els colps a la cara, els insults, l’homofòbia, la intransigència. Després de la nostra demostració d’amor, patírem la violència dels que fixen el cànnon del comportament social. Fou ràpid, dolorós i amarg.

Estimat meu, el nostre amor molestava. Feia mal als ulls de la gent normal. El nostre bes impur terbolava el paisatge establert per la norma classicista. Tu i jo molestàvem: la molèstia de l’amor

L’estima, el petó, la carícia, tot munició, por i perill per a la ignorància. El veritable amor molestava.

Però avui, a la vora del mar, després del bany salat i l'asimilació, el nostre poble ens ha obsequiat amb una meravellosa manifestació d’orgull i germanor. Després del patiment i el dolor, la meva terra ens ha parlat de la diversitat de pensament. Després del dolor ens hem trobat amb la pau interna.

Ell i jo, dos ànimes amb el mateix gènere i enlairant la banderola de l’amor.

No tot està perdut.

Gènere literari

Estimat escriptor:

Aquesta carta és una queixa formal per la meua mancança de protagonisme a les teues obres literàries. Em senc morta, aturada, maltractada. No servisc per a res. I tot per les teves decisions sectàries i partidàries.

Malgrat ser una dona treballadora i feinera, els personatges que escrius per a mi són desprestigiats, ànimes secundàries que mai no arriben a la rellevància adequada pels seus actes. Els teus escrits estan farcits d'incoherència, de maltractament cap a la meva personalitat femenina. Les teves descripcions són sexistes, clàssiques i indignes d'aquesta època.

Senyor escriptor, per què tots els teus personatges principals són hòmens? Que no saps que les dones sempre han estat grans icones de la història de la literatura? Que no saps que un personatge femení també pot ser protagonista? Que no veus que estic apartada, desplaçada de la primera fila per la teva visió masclista? El teu punt de vista ha aturat el meu futur professional; la teva mancança de sensibilitat ha provocat que tot el teu plantejament literari sigui sotmès a judici.

Aquesta és la trista realitat que patim les dones del sector literari.

Demano justícia, dignitat i venjança, sota la protecció de l'article 22/32 del Conveni del personatge femení, annex II:

-La importància de les accions en la trama serà proporcional al pes del personatge en el resultat final de l'obra literària.

Les meves accions a la teva obra sempre han estat rellevants i mai no he estat recompensada amb el protagonisme merescut.

Per tant, senyor escriptor, consumisc la meva venjança amb aquest judici final. Mai no seré una secundària.

Seré Colometa, Anna Karenina, Emma Bovary, Elizabeth Bennet, Medea, Teresa Goday, Lady Macbeth i tantes altres ànimes literàries que han esdevingut eternes.

No vull ser un personatge decoratiu als teus best-sellers. Necessite que ho deixem córrer. Una separació definitiva.

Et denuncie al jutjats de la violència de gènere literari. Tinc una ordre d'allunyament i mai més no podràs escriure obres servin-te dels meus serveis, el meu aspecte físic, el meu caràcter, la meva manera de ser. Definitivament has perdut la teva mussa secundària.

Adéu escriptor.

Pd: Ara sóc propietària d'una gran escriptora anomenada Isabel. Des del meu paper de Júlia que no han parat d'oferir-me personatges principals.

La Mediterrània

_ L'oratge canviarà. Tinc els genolls ressentits._

_Sí. La tele senyala aigua._

Tere i Dolors s'aturen en la porta del Bar de Xaro.

_ Xica. Entrem i ens fem un calentet?_

Mentre el cel s'apaga, després de dies de llum i nits d'estrella, la Tere i la Dolors aprofiten per fer la tertúlia diària al bar de la Xaro. Un cop dins es troben amb la Paquita, la de Nando. La Dolors, aguerrida en nombroses batalles i guanyadora de tota guerra, enceta l'infinit campionat de la tafaneria.

_ Xica Paqui, com tens al teu Nando?_ Tots en el poble saben de la malaltia del Nando, de la seva nova molèstia, potser terminal, o si de cas molt greu, de les nombroses estades hospitalàries a la ciutat, de la desaparició de la vida social en el poble, de la seva baixa al campionat de truc de la Societat Recreativa L'Agricultura.

Paquita agafa aire i pensa la resposta més adequada. Tots els posteriors comentaris depenen d'aquesta esperada contestació.

_ Ell mentre orine és un home. El dia que no orine, mal._ Gol de la Paquita. Bon colp d'efecte. Parlar i no dir res amb un somriure discret a la boca.

_ Xica, ja saps que el que necessites._ Mirades alternatives mentre la Xaro aterra aterrada els calentets en la taula.

_ Reina, Xaro, estàs massa prima no?_ Gran observació de la Paquita. El fill de la Xaro és Albert l'observat, el qüestionat, l'oprimit, el mascle que no vol ser mascle, el que s'ofega en el poble, casat en secret i alliberat per confessió.

Xaro deixa els calentets i torna a la barra amb un somriure treballat en la boca i els ulls banyats de pena. Dolors beu el cafè i dispara per sentenciar la batalla.

_ Diuen que el fill de la Xaro és un gai d'eixos. Que s'ha casat en secret amb un colombià._

Al bar una televisió amb un programa que parla de política. Mariano Rajoy en pantalla parlant d'una societat justa i equànime.

_ Mireu el Mariano. Quina planta. Aixo si que es un home temperat. Un bon partit. Una estrella mediàtica._ La Dolors està inspirada.

Acaben el calentet, s'acomiaden de la Xaro i surten del bar.

Sí. Ha canviat l'oratge. Plou i fa fred. L'home ben plantat i estrella mediàtica de l'oratge tenia raó. El front fred del cantàbric arriba a la mediterrània.

L'autèntica paella valenciana

Instruccions per elaborar l'autèntica paella valenciana:

1. Agafa l'oportunitat de la teva vida i no la desaprofites. Avui, des d'aquest luxós vaixell, mostra al món l'autèntica recepta de la paella, l'àpat més internacional de la teva terreta. Els convidats són excepcionals i la situació immillorable. Cal assolir l'èxit després d'una vida farcida de sacrificis entre fogons, temperatures elevades, suor, fum i fracàs a l'altra banda de l'oceà.

2. Mentre navegues per l'oprimit i ofegat litoral mediterrani cuina aquest magne arròs amb denominació d'origen Albufera de València. Primer un sofregit lent amb molta paciència, per poder fruir d'aquesta oportunitat, aturar el temps mentre adobes el conill i el pollastre amb la sal de la terra alhora que el banyes en or líquid.

3. Mentre respires la nostàlgica i humida brisa de llevant, incorpora al calder la verdura de l'horta valenciana. Sí, gent de la terra, cal agafar el tomahawk valencià, corbella nativa i arrencar tot serreig i tota llonça que envaeix aquest planeta.

4. Ara toca inundar el sofregit. Utilitza la mateixa aigua que acarona la terra partida en trossos fins a deixar que madure l'espiga daurada i apreciada que culminarà aquest magne àpat, arròs llaurat amb la vida dels teus avantpassats que s'eixugarà després del bull fins a endinsar-se en l'estómac dels excepcionals comensals.

5. Apreciar les oportunitats úniques a la vida. Des d'aquest luxós vaixell mediterrani, i amb uns comensals de l'altra banda del planeta, tothom descobrirà la vertadera essència de la paella valenciana. Aquesta recepta traspassarà tota frontera gràcies a la infinitat de mitjans de comunicació que s'aproparan a aquest vaixell un cop acabada la sessió culinària.

6. Perquè avui afegirem un ingredient que considere important per a l'èxit d'aquesta magna exhibició culinària. Un polsim màgic que donarà un toc extraordinari a l'àpat. No sempre tens l'oportunitat d'assassinar a un president, egoista i bleda totpoderós del primer país del món. Beneïda sort: després de l'aventura fallida nord-americana, ara puc gaudir d'una venjança amb ingredients 100% valencians.

L'altra opció seria desenterrar el tomahawk dels seus ancestres, però a la mediterrània sempre hem estat amants de la mort civilitzada: en aquest aspecte coincidim víctima i botxí.

La passió de Jesucrist

Amb el cinquè colpet de cassalla ho vaig veure tot més clar. Jo, l'essència de la decadència, compartint barra de bar amb el nostre senyor Jesucrist cobert tan sols amb un drap, mostrant totes les ferides i les gotes de sang que brollen de l'espinosa corona reial alhora que beu gintònics com si fos el seu darrer dia.

JESUCRIST: Altre Gin.

Al sisè didalet de cassalla entra un home mudat, amb ciri i medalla al pit.

GERMÀ MAJOR (A Jesucrist): Déu meu, què et passa? Està tota la confraria esperant i no es pot encetar la processó.
JESUCRIST (amb mirada perduda): Res no té sentit.

Setena cassalla i entra al bar la Clavariessa de la confraria de la Passió de Jesucrist.

CLAVARIESSA (A Jesús): Caguentotelquesmenja, malparit de merda.
GERMÀ MAJOR: "Reina" no t'enfades que ja l'hem trobat.
CLAVARIESSA: I una merda. No permetré que un Jesucrist aficionat es carregue el meu dia. El meu somni esmicolat per un bufat de merda.
JESUCRIST: Res no té sentit.

Demano un Gintònic mentre gaudisc de l'espectacle. Entra un soldat romà amb una musculatura esculpida amb hores de gimnàs, descansa el casc a la barra. JESUCRIST eleva l'esguard per primer cop a aquest relat.

SOLDAT: Com estàs?
JESUCRIST: Fotut, menyspreat, foradat, ferit... Emili, és tard. A qui vols enganyar disfressat amb el teu uniforme? Et fas l'home dur per tot arreu. Desitges que la gent brame: Machote!!!! I tot és perquè ets un covard. Amagues la teva essència... Tu abans no eres així. On és l'home sensible del qual em vaig enamorar?
SOLDAT: Aquesta situació és complicada d'afrontar. Que vols que faça?
JESUCRIST (Veu la darrera gota de ginebra): És senzill. Vine a casa, et presente la meva família. Vaig a la teva, em presentes la teva família i els parlem del nostre casament. I després vivim una passió descontrolada per sempre.

Silenci i meditació. CLAVARIESSA i GERMÀ MAJOR respiren alleujats i jo esgote el Gintònic tot esperant la conclusió d'aquest inesperat espectacle.

SOLDAT: Està bé. Aquesta nit, després de la processó. Però, per l'amor de Déu, anem.

Aleshores, SOLDAT i JESUCRIST surten del bar agafats de la mà i amb la convicció que res ja no hi serà igual. CLAVARIESSA i GERMÀ MAJOR respiren alleujats i paguen el compte. I jo, desil·lusionat perquè s'ha acabat l'espectacle, demane altre gintònic per aniquilar el temps mentre arriba la processó.

Productes de neteja

Quin és el millor producte per netejar el marbre.

Cada cop que vinc a veure't em penedisc de no haver iniciat una recerca prèvia al google; seure davant l'ordinador i teclejar "productes de neteja per al marbre" i veure si els consells cibernètics són útils per deixar el teu habitacle net com una patena. Sempre he lluitat per la teva lluentor, perquè destaques sobre tota la morralla, i ara que sols depens de mi, ho intento amb totes les meves forces.

I tu, estimada pedra llambrada, que cada cop que arribe necessites les meues carícies per mantenir la teva lluentor diària, restes immòbil i silenciosa, esperant l'arribada d'un ésser viu que et traga la pols acumulada per les hores de callada i aturada existència.

I jo, ànima amb pena, a les cinc de la matinada i amb serioses dificultats per dormir, al menjador de casa encenc un televisor que il·lustra infinitat d'anuncis publicitaris dignes de llaurança: Veritables obres d'art audiovisual oblidades al racó matinal de la graella televisiva. I, de sobte, a l'apartat de productes de neteja, trobe en un sols recipient la solució als meus problemes. El Multiusos KH23, producte concentrat i perfumat per a tot tipus de superfícies (vidres, rajoles, fogons, acer, teclats, etc).

I el marbre?

Multiusos KH23 neteja fàcil i ràpidament sense deixar rastre, especialment en cristalls i miralls, aconseguint resultats brillants i una fresca olor de net.

Tot i que no apareix la paraula marbre, la meva intuïció m'aconsella adquirir el producte.

I ara, davant aquesta làpida pretensiosa, inert i desafiadora, agafe amb totes les meves forces el drap que eliminarà qualsevol partícula de pols que esborre la teva identitat:

"...qui pulvis es, et in pulverem revertis..."

Fins que arribe el teu estimat amb el Multiusos KH23 i evapore el teu procés d'esdevenir pols.

I no oblides, estimada meva, que demà tornaré amb la meva arma secreta per a combatre tota brutícia que s'acumule en cada esquerda d'aquesta frase lapidària que em recorda quan fou la meva estimava:

"Aquí dorm la meva estimada Alèxia (2003-2014)" Els teus pares no t'obliden.