El melic de Donald

Que difícil és firmar lleis absurdes per a gent absurda. Oh poble neci que no gaudeix del meu bagatge cultural i malgasta el seu temps amb la queixa generalitzada. Però les meues decisions són meues i caldrà bla bla bla… Collons, cada dia m'estreny més el pantaló.

Tant de bo la gent fos com jo. Ros, pur, elegant, poderós. Cada cop que em lleve cal fer un esforç per somriure a la gentada que represente: Gent bruta, negra, diferent, captaires del meu èxit, imitadors del meu aroma de triomfador i bla bla bla… Refotre! s'ha quedat la marca del cinturó a la panxa.
Abans de seure, elimine tota peluseta resident en el meu melic, tanmateix escòria que s'endinsa en el meu forat sagrat i inaccessible per al poble corrupte i envejós.

Avui m'he despertat de mala llet, aviat cridaré les meues tropetes perquè disparen contra tota la gentada bruta que vullga entrar en la meua propietat, lloc sagrat on residim la gent de pau, els triats, els únics i vertaders profetes que fregarem la Glòriaeternaamen i bla bla bla… Collons com de fred està el marbre.

Donald, seu al tron reial, blanc i pur!  Concentra’t amb el teu rostre reflectit al mirall i expulsa tota la brutícia que ha acampat a la flora intestinal, residus sobrants del magne organisme que regenta el cos institucional que bla bla bla... Refotre, ha estat un pet? O ha estat un so celestial expulsat de les forces internes de l'imperi?

Mirall i Donald en eterna juxtaposició, conjunció de poder i bellesa, tot buidant les restes, els excedents, tota toxina que indignifica la meua raça rossa, pura i immaculada. Prohibida la barreja, la juxtaposició cultural, fora del meu habitat.

Llavors, després del tro celestial, un cop expulsada la brutícia interna, el rostre pur de Donald reflectit al mirall esdevindrà cigne reial i real, símbol absolut de puresa i triomf dels blancs i de la perfecció pels segles dels segles amén.

La fi de l’existència

La fi de l’existència

L’aparició del tercer dimoni estava destinat a ser el moment menys transcendental de la nit. Tota una vida dedicada a evitar l’enfrontament, la col·lisió, la lluita, i no obstant això, el destí s’havia treballat una conclusió digna dels millors fracassats de la història dels perdedors. I aquesta nit de Halloween (ara s’anomena així) seria la darrera, la definitiva, la fi d’una vida inútil, ridícula i bla bla bla (buscar adjectius decadents)...

Tot va començar en l’excursió de fi de curs de la fi de l’etapa secundària escolar (com podeu veure tot és un final). L’inici del patetisme oficial aparegué tot just abans de decidir no llençar-me per la cascada. El Miquel, oh rei de la selva, totpoderós de l’aula, a un hàbitat natural i on podia engrandir la seua llegenda de Man of the classroom.

-Mariquita. No tens collons. T’agrada jugar amb les teues nines? Sabíem que no ets prou home. Mira com saltem tots. Fins i tot l’Arnau (personatge que encara no us he presentat, però que simbolitza tota la covardia i timidesa. The losser of the class).

La cascada sota la roca. La roca sota els meus peus. Els meus peus sota el pixum que cau com una cascada daurada sota el meu melic de covard i miserable.

Tornem a la nit de les ànimes. El Halloween que ens recorda el nostre futur farcit de tradicions anglosaxones. La nit de la por i la fi de la meua decadent existència. Tota una vida dedicada al patiment constant, un entrenament diari de dificultats transcendentals, obstacles barrejats amb quotidianitat, perills submergits entre el menjador i el pati. Però esta nit no trobe gens difícil esdevenir en “Mascle of the year”, treure la pistola i apuntar la cara del tercer dels dimonis de la classe.

 Miquel, the Man of the Secundària, barreja la disfressa de dimoni amb el pixum que surt de la seua bufeta, mentre dispare i esmicole mirada de milhòmens. Uns ulls dedicats a la fabricació de por que es tanquen sobtadament amb el soroll que anuncia l’inici de la nit de les ànimes.

És la fi de la vida de Miquel. Però també la fi de la meua existència decadent.