GINTÒNIC NOSTRE

Altre cop el maleït i alhora beneït Gintònic. Et mire i correspons la meva tafaneria.
No em mires així, pense esgotar tots els teus glaçons acumulats en el cilindre de vidre que defineix el teu espai. Aquest és el teu ximple i vulgar destí: Esperar a ser devorat pel primer poca soltes que entre i m'assega a aquesta decadent barra de bar. Viure la temporalitat del got i eixir aviat fins a aterrar en el meu interior per a sempre.

Gintònic meu que estàs en el bar. Sigua santificat el teu nom. Vingua a nosaltres el teu regne. Desprèn el teu poder sobre la raça humana.


Gintònic meu, no plores. Què no veus que estàs fonent el gel i el got està a vessar? Que no veus que m’obligues a iniciar el beuratge? Sóc un salvador que vol protegir el teu líquid abans que caiga en la solitud de la barra. Sóc un vigilant que espera que el teu destí siga el més digne.


Paciència, podem parlar abans de beure’t. Quin és el teu problema? Què t’afligeix? Per què plores? Que no veus que has estat dissenyat per a rebaixar el dolor del Món? Què no ets conscient que fas una gran llavor social? Quantes hores de plaer has produït en la gent que més ho necessita. Minuts de benestar que han ajudat a oblidar tots els problemes quotidians de la gent de pau. Moments de glòria causats pels teus efectes instantanis. Una barreja d’amargor i dolçor quan penetres dintre dels nostres conductes vitals.

Gintònic meu, no t’esgotes més, que ja ho faré jo. I mentre assaboreixo cada grau del teu alcohol medite proposar un homenatge a la teva brillant aportació a la societat. Promoure la construcció d’una estàtua al bell mig de la Plaça Major, perquè tothom siga testimoni de la teva llavor per fer d’aquesta una societat més digna.
No obstant això, tinc un dubte. Què fou primer, la ginebra o la tònica? Maleit dubte que no em deixa fruir de tot el teu sabor.

Gintònic meu, quin plaer notar com entres en el meu cos alhora que la percepció del meu voltant canvia de manera gradual. Aquest bar decadent esdevé un restaurant de luxe amb tot de cambrers educats i servicials, disposats a servir a qualsevol pocatraça que ho demane.


Gintònic meu, no plores que aviat estaràs dintre meu. I junts viatjarem fins a l’eternitat i descobrirem que som una única persona destinada a la salvació de les ànimes que no han descobert el plaer de la teva companyia.

AMEN

CAPÍTOL 9. Independència

Obro els ulls i costa reconèixer el meu fill. El llum d’aquesta estrella és més intens que l’habitual i provoca una ceguera momentània. Sé que no és un astre qualsevol, ho noto a través d’unes vibracions extrasensorials barrejades amb dosi de sobre naturalitat, sensació que admeto habitual per a un nouvingut del Cel.

Ara sí. Ho sé, he trobat el meu fill.

-Pare, que estàs fent?

-Trobar-te.

-Diuen que fins i tot has buscat a l’infern.

-Cert. He vingut a rescatar el meu fill de la mort.

La mirada de l’Adrià és diferent de totes les que he conegut a la seua breu existència terrenal.

-Pare, que no te n’adones?

-De què?

-A la fi he trobat el descans que tant buscava. Ara és quan respiro.

No acabo d’entendre com pot respirar quan no hi és amb els seus.

-Adrià, et necessito amb mi a la Terra.

-No ho entens- Ara és l’Adrià qui sembla ser pare- Després d’anys de lluita física, he pogut seure i descansar.

-Però, estàs a aquesta estrella solitària i baix et necessitem.

-Encara no ho entens perquè tot açò s’escapa a la raó. En realitat estic amb tu. Sempre ho estaré.

Vaja, el meu fill ha madurat. Necessita independència. I jo necessito abraçar-te fill meu. Però com es toquen dues ànimes abstractes?

-Pare, estic bé ací. Noto pau i llibertat, i els dolors físics han desaparegut.

No puc deixar escapar un sanglot reprimit durant tota la seva insuperada malaltia.  Fill meu: Tantes hores al costat del teu llit, tanta espera mentre estaves al quiròfan, tanta notícia desagradable, tant de patiment al teu costat, i sempre reprimint les ganes de plorar.

Però ara tot ha acabat. T’acabo de trobar i noto que t’he perdut per sempre. I els meus ulls d’ànima desconsolada ho saben i no deixen de parir llàgrimes.

Adéu Adrià meu, descansa i respira a aquesta estrella celestial.

-----------------------------------------------------------------

Obro els ulls i sóc al llit de l’hospital. El meu cervell m’avisa que he tornat a la vida. Giro el cap i, a través de la finestra, albiro una Estrella que brilla amb més força que la resta.