El melic de Donald

Que difícil és firmar lleis absurdes per a gent absurda. Oh poble neci que no gaudeix del meu bagatge cultural i malgasta el seu temps amb la queixa generalitzada. Però les meues decisions són meues i caldrà bla bla bla… Collons, cada dia m'estreny més el pantaló.

Tant de bo la gent fos com jo. Ros, pur, elegant, poderós. Cada cop que em lleve cal fer un esforç per somriure a la gentada que represente: Gent bruta, negra, diferent, captaires del meu èxit, imitadors del meu aroma de triomfador i bla bla bla… Refotre! s'ha quedat la marca del cinturó a la panxa.
Abans de seure, elimine tota peluseta resident en el meu melic, tanmateix escòria que s'endinsa en el meu forat sagrat i inaccessible per al poble corrupte i envejós.

Avui m'he despertat de mala llet, aviat cridaré les meues tropetes perquè disparen contra tota la gentada bruta que vullga entrar en la meua propietat, lloc sagrat on residim la gent de pau, els triats, els únics i vertaders profetes que fregarem la Glòriaeternaamen i bla bla bla… Collons com de fred està el marbre.

Donald, seu al tron reial, blanc i pur!  Concentra’t amb el teu rostre reflectit al mirall i expulsa tota la brutícia que ha acampat a la flora intestinal, residus sobrants del magne organisme que regenta el cos institucional que bla bla bla... Refotre, ha estat un pet? O ha estat un so celestial expulsat de les forces internes de l'imperi?

Mirall i Donald en eterna juxtaposició, conjunció de poder i bellesa, tot buidant les restes, els excedents, tota toxina que indignifica la meua raça rossa, pura i immaculada. Prohibida la barreja, la juxtaposició cultural, fora del meu habitat.

Llavors, després del tro celestial, un cop expulsada la brutícia interna, el rostre pur de Donald reflectit al mirall esdevindrà cigne reial i real, símbol absolut de puresa i triomf dels blancs i de la perfecció pels segles dels segles amén.

La fi de l’existència

La fi de l’existència

L’aparició del tercer dimoni estava destinat a ser el moment menys transcendental de la nit. Tota una vida dedicada a evitar l’enfrontament, la col·lisió, la lluita, i no obstant això, el destí s’havia treballat una conclusió digna dels millors fracassats de la història dels perdedors. I aquesta nit de Halloween (ara s’anomena així) seria la darrera, la definitiva, la fi d’una vida inútil, ridícula i bla bla bla (buscar adjectius decadents)...

Tot va començar en l’excursió de fi de curs de la fi de l’etapa secundària escolar (com podeu veure tot és un final). L’inici del patetisme oficial aparegué tot just abans de decidir no llençar-me per la cascada. El Miquel, oh rei de la selva, totpoderós de l’aula, a un hàbitat natural i on podia engrandir la seua llegenda de Man of the classroom.

-Mariquita. No tens collons. T’agrada jugar amb les teues nines? Sabíem que no ets prou home. Mira com saltem tots. Fins i tot l’Arnau (personatge que encara no us he presentat, però que simbolitza tota la covardia i timidesa. The losser of the class).

La cascada sota la roca. La roca sota els meus peus. Els meus peus sota el pixum que cau com una cascada daurada sota el meu melic de covard i miserable.

Tornem a la nit de les ànimes. El Halloween que ens recorda el nostre futur farcit de tradicions anglosaxones. La nit de la por i la fi de la meua decadent existència. Tota una vida dedicada al patiment constant, un entrenament diari de dificultats transcendentals, obstacles barrejats amb quotidianitat, perills submergits entre el menjador i el pati. Però esta nit no trobe gens difícil esdevenir en “Mascle of the year”, treure la pistola i apuntar la cara del tercer dels dimonis de la classe.

 Miquel, the Man of the Secundària, barreja la disfressa de dimoni amb el pixum que surt de la seua bufeta, mentre dispare i esmicole mirada de milhòmens. Uns ulls dedicats a la fabricació de por que es tanquen sobtadament amb el soroll que anuncia l’inici de la nit de les ànimes.

És la fi de la vida de Miquel. Però també la fi de la meua existència decadent.

Futur simple

Futur

L'aire gèlid de tramuntana traspassarà la meua capa i s'endinsarà en les profunditats del meu cos. Caminaré pels carrers solitaris i freds del meu poble, superaré la covardia i el 21 de desembre de 2078 aniré amb determinació al meu col·legi electoral on triaré el meu futur parlamentari. Aleshores vigilaré cada cantonada, cada moviment, cada soroll, qualsevol possibilitat de perdre aquesta oportunitat.

La por traspassarà la meua fina pell, viatjarà per les cantonades de les articulacions fins a arribar a la mà esquerra que portarà, amb molta dificultat, el sobre on decidiré el meu futur immediat.

El recinte electoral m'esperarà amb fredor i silenci. Molta gent no voldrà vindre per por a l'autoritat i els colps de l'imperi. Semblaré caputxeta vermella amb la seva cistella de la democràcia, camí de la casa de l'àvia.

No obstant això, entraré a l'habitacle de la democràcia, del llop, on m'exigiran la meua identificació estatal. Tot seguit verificaran que sóc ciutadà legal i autoritzat a decidir, elevaré el meu vot al cel i tractaré d'introduir-lo en el forat de l'urna.

De sobte, el temps futur s'aturarà i pensaré en totes les tragèdies produïdes per la celebració de la democràcia. Recordaré els llibres d'història i els episodis patits a regions, estats, parlaments, estaments, constitucions i la putamarequeelshaparit i...

Aleshores aturaré la meva mà, i no llençaré el sobre a l'urna de l'enganyifa.

Una part important del meu ego decidirà deixar el temps futur i actuarà en present.

Present

La simplicitat del futur queda esborrada després de la meua decisió.

MEMBRE MESA ELECTORAL: Xic, per què no votes?

JO: Què significa votar?

MEMBRE MESA ELECTORAL: Que la teua elecció serà important per al futur de la legalitat del nostre poble.

"Futur del meu poble". No, avui trie el present com a temps verbal. Aquesta futura elecció no em representa. Abandone el futur simple per habitar en un present indicat. Mire els ulls del monstre i actue amb determinació.

MONSTRE: Boig, suïcida!! No hi tens res a fer.

JO: Lladre, monstre; després de mi vindrà (futur simple) tota la resta del poble.

A qui puga interessar:

"Per favor. No deixeu que caiga en la desesperació. Agafeu-me de qualsevol part del cos i eviteu la meua caiguda. El bac podria ser definitiu i necessite albirar una esperança concreta, palpable, real, definitiva.

Si us plau, mireu els meus ulls que supliquen la reinserció en la dignitat. Necessite tornar a la vida útil, ser part activa de la societat i decidir amb autoritat. Aquesta passivitat m'està matant. Que no us adoneu de la meua súplica? Què no veieu la desesperança?

Aquest és un relat sincer, vertader i urgent. Sincer perquè neix de la meua ànima, de la veritat absoluta, sense intermediaris ni artificis. Vertader perquè és de llàgrima real, de ferida oberta i profunda. Urgent perquè el temps s'esgota i cada colp és més fort i efectiu.

Per favor, que no veieu la meua ferida? Per què no mireu els meus ulls ara que encara sóc viva?

No vull escriure un relat artificial, farcit d'adjectius i descripcions saturades. Aquest és un escrit d'auxili directe i concret: El meu home m'ha fet mal. Ha esmicolat tota esperança, tot el nostre futur.

Plore, plore i plore. El meu dolor físic és amarg, però l'anímic és insuportable i cada cop que pense en............."

Soroll de paper.

Trenque el full esgarrada per la por. I si veu l'escrit? I si el descobreix abans que la resta? Esmicole en incomptables bocins de desesperança aquest paper d'auxili. Llance tota possibilitat d'ajuda sota la pica de la cuina i trie conviure amb l'amargor, el fàstic i aquesta por que immobilitza qualsevol tipus d'empenta.

I un cop apagada tota esperança entra ELL en l'escenari de la vergonya, amb el cos enravenat per l'alcohol i amb el pastís de galetes amb xocolata que tant ens agrada. El que veritablement no recorde és que fou abans: la mort o la celebració del nostre aniversari?

Demà serà altre dia.

La barra del bar separa dues ànimes anteposades, antagòniques, diferents. Una pecadora i l'altra santa. Una demana i l'altra serveix. Una ferida per la fletxa de la culpa i l'altra portadora de remeis físics i espirituals.

El cambrer ompli el got on el penitent ofegarà la seua nova pena acabada d'adquirir.

Abans de beure el pecador parla.

-Jo confesse.

-Fill meu quins són els teus pecats?

-Pare, he pecat contra tu i la meua santa esposa. Li he fotut un colp en el cap i ara descansa en un llit de l'Hospital de la Ribera del riu Xúquer. Mea culpa. No sóc dignus de mirar-te a la cara.

-Fill meu, el teu pecat és greu. Per tant no podràs triar una ginebra selecta. Sols tens dret a beure Larios, la beguda del poble pecador.

El cambrer prepara el beuratge amb cura i determinació. La barreja de ginebra i tònica amplifica l'amargor d'aquesta desgraciada nit. La nocturnitat és amiga de bufats i maltractadors.

-Pare. Més gel. Necessite que l'amargor es debilite amb la puresa del desgel.

El cambrer compleix el desig del maltractador i introdueix gel al got.

-Pare. Quina és la meua penitència?

-Fill meu, el teu pecat és gran. No obstant dos parenostres i gintònics serviran.

-Oh, Mestre. Gràcies. La teua misericòrdia és il·limitada.

El cambrer observa els ulls del pecador i pensa, “caguentot, ets un malparit”.

-Fill meu. Estàs penedit?

-Sí, pare meu. No ho tornaré a fer. He estat un home indignus. Mea culpa.

El cambrer eleva les mans al cel i pronúncia la seua habitual oració.

-Fill meu, els teus pecats són perdonats. Beu dos gintònics en prova del teu penediment.

I mirant els ulls del maltractador de fèmines sentència.

-Pots anar en pau.

Maltractador esgota els dos gintònics i seguidament abandona el confessionari disposat a reprendre el seu tarannà mascle i egocèntric. Avui ha estat una nit negra. Demà serà altre dia.

Amen.

Instruccions per a la supervivència

1.Deixar que la gata barrege el sabor de la meua sang amb el polsim del marbre blanc de la cuina. Escoltar les llepades mentre una densa boira provocada pel mal de cap difumina l'escena. És important recordar que el colp ha estat dur, fins i tot s'ha perdut el sentit, però malgrat la inconsciència i el dolor no deixar de pensar que el marbre blanc de la cuina necessita una repassada urgent. Des del terra notifique la urgent necessitat de canviar el detergent.

2. Tancar els ulls mentre el mascle de la casa treu gel del congelador. Vaja, després de tot potser encara estime a la seua dona. Perquè, ho sé, sóc propietat privada. La seua possessió. Arribats a aquest punt, és important dissimular l'estat d'inconsciència mentre esperes que l'home amb qui has decidit suportar la vida aplique el gel sobre la ferida capil·lar. Dona il·lusa, esperança inútil: el mascle introdueix el gel en el got de les grans ocasions, es serveix un Jhonnie walker especial de la casa, seu al seu tron i gaudeix de la sobirania amb solemnitat.

3. Obrir els ulls i transformar el polsim del terra en una fada brillant disposada a salvar la meua vida. Llavors cal veure com el cos s'eleva, sura per la cuina, vola pel corredor i aconsegueix fugir de la llar. El perill queda enrere esgotant el beuratge masclista de la victòria, mentre deixem que el polsim màgic de la fada m'eleve pels carrers solitaris d'aquesta nit freda de novembre.

4. El pas més important per a la supervivència: gaudir del color taronja de l'ambulància i agrair a la meua filla, fada valenta, la seua companyia mentre arribem a l'hospital més proper de casa nostra.

5. Nota important: deixar menjar a la gata mentre gaudim de la nostra llibertat hospitalària.