LA FÚRIA DE LA MARTA

Mon pare m’advertí: No estudies aquesta llicenciatura, és una professió ingrata.

Quanta raó en tenen els pares i les mares. No apreciem la seva perspectiva temporal.

Per culpa de la meva indiferència ara em paso les dies sonant a les 6 de la matinada i esperant el colp dur i sec de la Marta. Maleida Marta.

Hi ha moltes maneres de llevar-se i aturar un despertador. Però la Marta ha patentat el colp sec i maliciós. Cada matí els meus mecanismes interns superen una prova exigent, tot i que durant els 5 anys de carrera cursaven de manera obligatòria l’asignatura de “Capacitat i superació del dolor”. Malgrat la meva matrícula d’honor, cada cop que sono a les 6 de la matinada m’enrecordo que la vida et desmunta la teoria.

Però avui he demanat ajuda a uns companys de la facultat de bruixeria. Han cobert de polsim màgic la meva part superior. Quan la Marta descarregui la seva maleida fúria, el polvet contactarà amb la seva pell i encogirà amb la mateixa graduació que la seva malícia.

Ma mare tenia raó: “Marta, algun dia la teva mala llet serà la teva perdició”

Avui a les 6 de la matinada m’he llevat, furiosa com sempre, i de sobte, un cop apagat el maleit despertador, he vist com l’habitació esdevenia gran amb certa celeritat. M’he fet petita i la casa, el poble, el món i la vida més grans.

Avui a les 6 de la matinada la Marta s’ha llevat de bon humor. Ha acariciat amb tendresa el seu despertador i ha canviat la seva perspectiva de la vida. Ara ella és petita i la resta són grans. Ha descobert la humilitat.

CAPÍTOL 4 La terra mitjana

A l’espai exterior, només el buit t’acompanya quan no hi tens clar si puges o baixes. Pujar és el premi a una vida dedicada a fer el bé absolut. Baixar és la recompensa a un comportament inadequat i vulgar. Però el buit absulot t’acompanya quan no ets segur de si puges al cel o baixes a l’infern. Això és el Purgatori i jo hi sóc en ell, una ànima que ha deixat la carn enrere però amb la paraula com a ferramenta de transmissió del missatge.

Us parlo des de la terra mitjana, l’espai exterior (ni dalt ni baix) on tot està per definir. L’habitacle és com un bar sense subministre, sense begudes per aturar la meva ànsia eterna de trobar el meu Adrià, que no ets aquí, ni al cel ni a terra, Déu meu on l’has deixat?

Des de la finestra major del Purgatori albiro les ànimes que pugen i baixen, alhora que espero les instruccions pertinents per pujar o baixar. Sóc a la terra mitjana, on són les ànimes indefinides que han viscut una vida insignificant. El meu comportament ha estat vulgar, sense intenció, fins ara que enceto la teva recerca des del Purgatori, fill meu on ets, Déu meu on l’has deixat?

Ara sí en tinc d’intenció. L’amor mou les meves passes, el meu comportament, comptat i debatut la meva intenció unitària.

Sóc una ànima que ha deixat voluntàriament la terra. La meva mort és l’inici per a la recerca del meu estimat Adrià. Però per què sóc en el purgatori si em mou l’amor absolut? De segur que el meu fill és al cel, Déu meu un nen mai no pot baixar a les profunditats infernals.

De sobte el Purgatori es transforma en bar. Però no en un bar celestial, sols un habitacle amb barra i beguda per passar la pena amb solvència. Bar decadent tot farcit de rebentats amb l’única motivació de passar la resta de l’eternitat bevent sense pena ni glòria. Beure mentre veus com la gent puja i baixa. I tu, ànima inclassificable, beus un beuratge indefinit que et manté amb l’esperança intacta. Tant s’hi val si és aigua o whisky. Tant s’hi val si anem al cel o a l’infern. Jo vull anar on ets tu. Trobar el meu Adrià, que no ets aquí, ni al cel ni a terra, Déu meu on l’has deixat?

CAPÍTOL 3 Ni dolent ni bo. Indiferent

CAPÍTOL 3

Ni dolent ni bo. Indiferent

Hi ha dos tipus de persones. Les que viuen pensant en la mort i les que moren pensant en la vida. Jo estic buscant a una personeta que ens deixà intentant sobreviure. Pensava en què encara pagava la pena lluitar per açò.

I jo; què penso? Paga la pena viure? La creu de la moneda esdevindrà cara? És dolent pensar en la mort? Si deixo de respirar, et trobaré?

Em trobo en una situació enigmàtica i qüestionable. Veritablement paga la pena morir per trobar el meu Adrià? El meu petit Adrià.

……………………………………………………………………………………………………………………………………..

El llum zenital del quiròfan m’obliga a tancar els ulls abans de fer-ho per sempre. Vaig a morir, he pagat la meva mort i estic rodejat de  professionals que faran realitat les meves dèries de trobar-te. Quan tanqui els ulls els obriré en altra dimensió desconeguda on la matèria, la pell, la corfa, l’artifici quedarà enrere i la substància, l’essència, la individualitat, la vida serà present.

Mentre mantenen el meu cos amb vida, la meva ànima agafa el camí de la independència i obri una, dues, tres, quatre, infinites portes fins a arribar a una estança immaterial, sense parets, boirosa, difuminada, abstracta, i il·luminada per una feble lluna. On sóc? Açò és la mort?

Mentre, el meu cos encara desprèn calor. Sembla com si fos viu; però és una vida artificial. L’espectacle ha finalitzat, la mort ha guanyat la partida i sols resta un cos immòbil sota el llençol verd del quiròfan.

………………………………………………………………………………………………………………………………….

La meva ànima entra a una nova estança, nouvingut a un lloc estrany i desconegut.  Entro i el primer que desitjo és preguntar pel meu Adrià. És una habitació nebulosa i difosa. Amb prou feines endevino una taula, una cadira i tot de papers escampats. Una altra ànima amb uniforme reglamentari mira la meva arribada amb indiferència.

-Hola. Busco al meu fill-

-Tots busquem algun ser volgut. Benvingut al Mésenllà-

La meva mirada incrèdula

M’apropa uns papers.

-Cal complimentar aquests fulls. És el procediment- No em mira als ulls.

-Ets Sant Pere?-

El funcionari celestial m’ataca amb la seva mirada; llavors suposo que estarà tip de les confusions diàries amb Pere.

-Sant Pere és a les portes del cel i açò no és el cel?- El funcionari em convida a desapareixer. -Ompli el document i no em facis perdre el temps. Acabo de rebre l’avís d’un atemptat contra Paris i espero molta feinada-

Vaja. Açò no és el cel. Alço la mirada i veig tot de cartells amb la paraula Purgatori, un lloc on van les ànimes que encara no estan definides. Ni dolentes ni bones. L’habitacle on és la gent insignificant, anònima i vulgar.

Del quiròfan al purgatori, on arriben les ànimes que no han fet res especial a les seves vides, que han viscut a la quotidianitat absoluta, que no han canviat l’estat real de les coses, que els seus actes no han servit per millorar l’entorn. Des de la finestra hi veig moltes ànimes que pugen i baixen. Però jo sóc al purgatori: a una sala d’espera que pot ser eterna.

Ni puges ni baixes.

Canalla

I de sobte caic de la bicicleta i tota la canalla campamentil esclata amb una carcallada col·lectiva, anònima i covard que els anul·la definitivament de ser individus amb personalitat. Jo he estat un mentider i he ocultat la meva manca d’habilitat, però ells han plantat les bases de la societat que avui estem patint. Colla d’ignorants amb diners i poder que esdevenen un perill per al futur de qualsevol civilització.

Des de terra i amb els genolls damnificats visualitzo la rialla infame del futur president del govern que desprèn un inici de bilis de maldat que ens portarà a la ruïna. També des de la meva insignificant relliscada veig el futur president de IBERDROLA amb pantalons Ressy curtets i lluint la meitat de les dents de llet sota el seu somriure maliciós.

El president de BANKIA encara no sap llegir bé, però sap llegir bé l’oportunitat de ser acceptat en la societat. Sols cal riure’s d’una caiguda i confondre’s amb la resta de la canalla. En l’actualitat el president de BANKIA encara no sap llegir bé, però sap quines són les seves Preferències per poder subsistir amb certa solvència.

Beneïda caiguda ciclista campamentil. Des de el terra els meus companys del col·legi El Pilar es veuen amb altra perspectiva. Quan torni al meu barri de Salamanca començaré la meva repatriació a la massa col·lectiva amb accions vulgars i interessades. Qui sap, potser en un futur sigui el flamant director general de REPSOL.

CAPÍTOL 2 L’aparador de la mort

Escriure sobre la mort és sinònim de por, per tant necessito l’expressió escrita com a teràpia psicològica. Però és més terrorífic i tenebrós escollir la manera de deixar de respirar, el mode, l’instrument que em portarà a la fi del meu temps orgànic.

Triar la meva mort és la decisió més difícil.  

El Com és problemàtic: Com morir, com deixar de viure, com deixar de respirar. Ho trobo una muntanya quasi insuperable.

Sóc davant de l’aparador de la botiga de defuncions per descobrir un sumari de les morts més exitoses, les més econòmiques, les més ràpides i les menys doloroses. És clar que el botiguer et presenta les defuncions que creu que et poden interessar més, però cada individu és un món i més si cab en aspectes tan íntims com la de triar una mort. Per tant decideixo que és millor entrar i tafanejar.

Entro i la botiga esdevé en un gran magatzem amb les seccions molt ben diferenciades, un veritable decathlon de la mort, una gran superfície mortuòria.

El primer corredor que trobo és la secció de les morts dignes. Són de les més cares de l’hipermercat de les defuncions. A aquesta secció trobem l’eutanàsia a un preu immillorable, però malauradament no pateixo una malaltia terminal i no és una mort que pugui triar.

Uns metres endavant trobo la mort sobtada mentre jugues al futbol a la secció de morts esportives. Està en oferta i amb  baló reglamentari de regal.

Al corredor central i amb la paraula rebaixes trobo la secció de les morts en oferta. És clar que són les més econòmiques, però també les més agòniques. A les prestatgeries d’aquest apartat hi veig defuncions com l’ofegament aquàtic, on a poc a poc et quedes sense aire (aquesta mort sempre ha estat de les més fotudes), la tortura, on lentament una màfia xinesa et va despullant la pell fins a perdre el coneixement...

Començo a estar un poc marejat amb tanta oferta i passo per damunt la secció de defuncions artístiques on cal destacar la mort prematura d’una estrella de rock. M’agrada i agafo el pack, però a l’etiqueta llegeixo que és obligatori tenir almenys el grau elemental de música. Merda, jo sempre he estat un músic d’orella i sense cap titulació.

Fins que arribo a la mort més cara però la que m’hi interessa de debò: La defunció a un quiròfan. Malgrat el preu elevat, penso que és la més apropiada, ràpida, indolora i, a més a més, el preu inclou l’anestèsia prèvia. Agafo la caixa verda i vaig decidit a pagar. La caixera em mira els ulls mentre passa la defunció a un quiròfan pel codi de barres.

-Excel·lent decisió. Vol completar el kit amb la tria d’hospital immediat?. Evitarà llista d’espera-

Medito un parell de segons. Tant s’hi val si s’encareix l’operació. Paga la pena.

-Agafo l’opció, però que sigui un hospital privat-

-Perfecte. Targeta o efectiu?-

ELS MUSCLES DE LA MARIA

El so de la muixeranga m’aborrona amb tendresa. Els castellers apinyen els braços i en una demostració de solidaritat uneixen els cossos per refermar la base.
El meu cap protegit amb un casc reglamentari no es beneficia de les primeres gotes de pluja que ofereixen una visió més tendra de l’esdeveniment.
Primer pis: la melodia de la muixeranga sona amb més intensitat un cop la base ja està formada.
Segon pis: La gentada d’alçada mitjana (prèviament escollida) puja el primer graó solidari mentre els tabals i dolçaines empenten la tradició amb tendència vertical. La cosa funciona.
Tercer pis: La Maria s’aprofita dels companys de mitjana alçada i comparteix braços i peus mentre puja el segon graó protegida per unes mans banyades de pluja de tardor.
Quart pis: La Maria mira els meus ulls temerosos d’infant i em transmet una confiança desitjada i esperada. La meva estatura em permet ser el centre de totes les mirades, la part més elevada del castell, l’alçada principal…. Els meus peuets nus descansen en els muscles de la Maria, mentre el cel descarrega amb certa fúria tots els seus subministres d’aigua. Tardor banyada que em deixa a una alçada de 15 metres, indefens i solitari, mentre la melodia muixeranguera dubta si prosseguir amb l’èxtasi o deixar-ho tot de colp.
I jo, un nen de quasi 7 anys, sol, indefens, mullat, sense paraigües mentre plou a bots i barrals. Maleïa Muixeranga, els meus pantalons muixeranguers es taquen d’excrement infantil i propi d’un nen que es troba en el punt més elevat de la tradició valenciana.

CAPÍTOL 1 Caixa Presidencial

Descripció del meu estat:

“El vidre gros que ens separa a tots dos.

Els ulls tancats. Moments de pànic i de buidor.

L’aroma floral que tant desteste.

Flor natural que vol perfumar l’aroma de mortuori.

Moments de histerisme.

Caixa petita que delimita tota la teva essència.

Romanc en silenci.

Aturo el silenci amb una llàgrima petita que projecta un esgarrifós crit d’auxili pel meu fill.

On ets fill meu? Et miro però no ets aquí.”

-Germans, he decidit buscar el meu xiquet- La família reunida al meu voltant sorpresa i amb molts interrogants.

L’habitacle esdevé petit perquè així ho he decidit. Reunir a tots els meus germans és una tasca dura i amb molts entrebancs punxeguts.

-Germans, des de la desaparició de l’Adrià, la meva vida no existeix. Per tant encete la seva recerca, estigui on estigui-  Les meves paraules encara no han arribat al cervell dels meus germans. Tant s’hi val, mai no els ha important les meves cabòries. Quadrilla de pocasoltes. Germans de sang que reneguen de les meves cabòries.

Joan, el major de tots, pren la iniciativa.

-El nostre nebot està mort. T’has tornat boig? On penses buscar?-

“La caixa, amb el meu xiquet dintre, està sobre la cinta transportadora que presideix la sala A del crematori municipal. La meva capacitat llagrimal s’ha esgotat i no estic en condicions de treure més líquid a l’exterior.

Sols miro la caixa presidencial que apunta cap a una minúscula porta que ens comunica amb el més enllà. Estrany orifici petit cap a la vida eterna. On són les portes celestials? La vessant mística de l’entrada al cel? El llum infinit que ens dona a rebre abans de tocar la glòria eterna?

Sona una melodia que odiaré eternament alhora que s’engeguen els mecanismes de la cinta transportadora. La caixa avança amb fermesa cap a la petita obertura que ens separa del foc etern. “

-Joan, quan siguis pare entrendràs la meva decisió. La vida passa i sols hi veig amargor. Penso anar al Cel i parlar amb qui sigui per recuperar el meu fill.-

Els meus germans em miren amb cara de desconfiança, com sempre.

-Caldrà portar el nostre germà al sanatori més proper.-

No tinc gaire temps, és important iniciar la meva tasca sobrenatural. Provocar la meva defunció orgànica per endisar-me en el món espiritual on tot és posible. Cal traspassar la frontera material.

Avui comença l’escriptura de les meves darreres memòries: Les que abarquen el camí de la meva mort fins la troballa de la glòria eterna. Les memòries de la recerca del meu fill estimat per les terres immaterials.

AMÉN.

(Del llibre inexistent Mística)

PELAMBRERA

La pelambrera escampada sota el coixí m’oferia un infinit ventall de possibiltats. Els darrers anys no han estat un exemple exquisit de convivència, els dies gèlids, les nits infames, les converses inexistents. La rutina ha esdevingut l’escut necessari per evitar tot tipus de diàleg.

La pelambrera em volia dir alguna cosa.

PELAMBRERA: “Joan, que no ets conscient de la situació? Sóc un problema per a tu. Un perill que no has volgut veure fins ara.”

JO: “Ho veig, però no m’atreveixo a mirar de debò”

Per què sóc tan covard? Sols cal mirar els seus ulls i escoltar allò no que no desitgem escoltar. Ser fort i assumir que aquesta situació era previsible, que els bons moments han quedat enrere i cal afrontar aquesta nova situació.

Per què sóc tan covard? Sols cal parlar i dir el que penses. Agafar amb força aquest problema i si potser solucionar-ho. Agafar el bou per les banyes, ser valent i tractar de viure la vida amb una nova perspectiva.

Però aquesta pelambrera escampada sota el coixí m’oferia una realitat majúscula i definitiva.

PELAMBRERA: “Joan, mira’m i parla amb la Marta”

La Pelambrera és valenta i diu les coses a la cara.

JO: “Marta, per què m’has enganyat?”

MARTA: “No podia suportar veure’t patir. Desitjava amb totes les meves forces que no fos necessària la quimio”

Pròleg. Mortal

Em sap greu tacar la immaculada blancor del full amb mots insignificants i vulgars.

Vull encetar de manera brillant aquesta història que ja ha acabat. Jo escriptor començo pel final, per la meva insignificant i vulgar defunció. Jo escriptor començo pel final. Però no sé quines paraules i amb quin nom batejar el meu declivi.

La inspiració és una parella que de sobte t’abandona i et deixa nu al complet. Despullat de totes les necessitats vitals i amb una pota dintre d’un calaix mortífer i envernissat amb força cura.

ESCRIPTOR: “Inspiració!!! Inspira’m!!!”

INSPIRACIÓ: “Espera una estona. Has tancat totes les teves negociacions familiars?”

ESCRIPTOR: “El meu fill viu al cementiri, la meva dona m’ha abandonat fruit de la desesperació i la meva família de sang renega del seu fill bohemi. És nit tancada i fosca: L’apocalipsi vital”

INSPIRACIÓ: “Perfecte. Les teves condicions són immillorables. Una vida desgraciada és una base esplèndida per al drama. Reuneixes tots els requisits importants per escriure.”

ESCRIPTOR: “Ho sé. Però no em sento un escriptor.”

Sí, és nit fosca i tancada, el llum s’ha esvanit i la penombra m’acompanya en aquest darrer moment de la meva insignificant i vulgar existència.

Ara que ha arribat la Nit definitiva decideixo encetar la recerca del meu nen estimat. Però abans calia esperar la foscor.

Si fos escriptor de debò, m’agradaria seure a una fira del llibre important i firmar, xerrar i impartir coneixements divins per al poble terrenal.

Però no sóc a una fira ni tampoc sóc Deutotpoderós… Sols un mortal amb la possible capacitat d’esdevenir escriptor intentant encetar una història digna de ser relatada.

Penso en el destí final. En l’arribada de la cursa. Però encara no conec l’esforç, els quilòmetres de suor, amarats de patiment i constància…. Penso en relats acabats i triomfals. Penso en la glòria literària i divina, en orgasmes literaris, palmadetes a l’esquena, diners, fama, glòria majúscula. Però encara ignoro el patiment i sacrifici que requereix agafar aquest camí cap a la glòria eterna. Amén.

INSPIRACIÓ: “A la merda la glòria eterna! He decidit per majoria absoluta i divina que escriguis del tancament de la teva insignificant i vulgar vida”.

Silenci que aprofito per meditar les paraules de INSPIRACIÓ.

Sí, escriure sobre la Glòria eterna és tacar la immaculada blancor del full amb el relat de la recerca del meu fill estimat, que conegué primer la fosca Nit.

Aleshores enceto aquesta història pel final, per l’acabament. Per la meva insignificant i vulgar mort.

TESTAMENT

“Després de moltes hores invertides puc afirmar que escriure és una veritable merda”.

A la notaria el silenci s’escoltava amb tensió. L’home amb corbatí fúnebre llegia el testament sense entonació, intenció, ni emoció…

“A les portes de la mort he descobert que tot ha estat un teatre. He representat un paper d’home d’idees, de cultureta amb ulleres d’intel·lectual apropiades i amb uns gestos ben definits i estudiats”.

MUSA, NARRADOR i PERSONATGE miren a NOTARI amb incredulitat i nerviosisme. Tant s’hi val el que pensi ESCRIPTOR, sols necessiten saber el resultat final.

“Encara recordo la primera vegada. Fou a aquell habitacle tenebrós que tu enlluernares amb la teva presència”.

Els ulls de MUSA s’obrin amb interès.

“MUSA, Aquella primera nit descobrírem el que significa un orgasme literari inicial. La teva resplendor em cegà, però, passat el temps, vaig trobar les teves imperfeccions. Llavors descobrírem que estàvem vivint una veritable ficció”

L’Ambient a la sala s’ompli de tensió.

“Sí, escriure és una merda. Les pessigolles inicials desapareixen amb el temps. Després sols cal mantenir la disciplina. Des que vaig abandonar MUSA he transformat la creativitat en constància i sacrifici. Perquè escriure és això: treball”

NOTARI prossegueix amb la lectura.

“NARRADOR, hem contat moltes històries, tot i que hem abusat de descripcions i adverbis. Encara recordo aquella crisi dels adjectius com una benedicció. Ens serví per passar a l’acció i evitar paraules buides de significat”.

“PERSONATGE, disculpa la meva indefinició. Cada dia canviava el meu estat mental, i per tant, canviaves de pensament, de costums, d’accions. La teva personalitat ha estat molt variable. Ho lamento.”

NOTARI acaba de llegir el darrer paràgraf del testament d’ESCRIPTOR.

“Agraeixo a tots la vostra ajuda. Però no us puc oferir cap pertinença perquè ja no hi tinc res a donar. Des de l’inici sabia que aquesta seria una història de perdedors.
I això sóc, un POCATRAÇA anònim enmig d’un món sense justícia artística, creativa i literària. Ara sols resta espirar i tancar aquest llibre”.

LECTOR tancà el llibre amb tristesa i tot seguit l’abandonà a la prestatgeria dels llibres oblidats.

PROJECTES DIVINS

Confirmat. El Cel és un bar, amb barra, tirador, clientela, ambient de fregitori… aquestes coses que saben a vida.

Amics, he mort. És el primer cop que em passa i suposo que he estat una bona persona, perquè sóc a un Bar, el meu cel desitjat.
Crido el cambrer. A la seva samarreta el nom de Pere brodat en fil blau.

BARMAN: Vols prendre algun refrigeri? Els nouvinguts tenen una consumició gratuïta.

JO: Una cervesa.

BARMAN: Sols tenim SAN MIGUEL. És de la casa.

Tanco els ulls i degusto el sabor celestial del refrigeri, els obro i al meu costat està En Jaume I envoltat d’un núvol d’ametistes surant.

JAUME I: Pere, una casalla. És el millor que he tastat des de la conquesta de València.

JO (sorprés): Eres Jaume I!!
JAUME I: No. Jo sóc DEUTOTPODERÓS i la meva missió és convertir tota criatura desviada del camí correcte. Ho vaig fer a València fa 700 anys i no dubtaré en reaparèixer. Abans estaven els Moros, però ara tenim un enemic pitjor: Els rojos. El comunisme està infectant el País Valencià i cal una nova conquesta per restablir l’ordre.

El meu cap no deixa de preguntar si DEUTOTPODERÓS és una visió imaginària o real. Bec, però la imatge Reial no desapareix.

JAUME I: Fill meu, tu estàs ací per una causa. Ara fa 2015 anys vaig enviar Jesucrist per a predicar la meva paraula. Ara he decidit enviar-te en el meu nom per a preparar la meva arribada.

Acabo amb la cervesa.

JO: Per què jo Senyor? Això és una feina per a Jesucrist. No sóc digne.

JAUME I: Jesucrist es va agafar la baixa per depressió (la mort a la creu fou un shock, tot i la posterior resurrecció).

Silenci.

JAUME I: El compliment d’aquesta missió et donarà el passaport per a la vida eterna. És un pas previ a la teva glòria. AMEN.

Refotre. Per què em vaig aturar en veure l’ametista brillant. Aquell vehicle, aquella mort sobtada. Ara no estaria en un bar, parlant amb Jaume de projectes divins.

JO FORMIGA

“Les formigues Blaves dominen el món”. Afirmació irrefutable i contrastada. Tots sabem que són la classe superior i que domina tot tipus de formiga: les liles, les verdes i les incolores (aquestes suporten el pes de la societat)
No ha estat una tasca fàcil. Ser les dominadores no és una casualitat, cal perseverança, esforç, prudència i sobretot molta paciència.
Amb lentitud i constància, pas a pas han construït un prestigi. Ara tota decisió depèn de les formigues blaves. Ni liles, ni verdes. Sols les blaves.

Però abans de ser blaves, hem treballat de valent, hem format part del teixit social, sense cap mena d’individualisme. Sols gaudíem de cada pas en la nostra indiferent existència. Ocupàvem un espai a l’Espai. No pensàvem, actuàvem sense cap mena de conseqüència.

Tot començà amb un canvi. Llavors patírem el primer atac de Por. Perdérem la rutina que ens proporcionava seguretat i entràrem en un Estat nou i desconegut. Era el nostre primer canvi de Formiguer. Llavors sentírem aquell formigueig intern que ens espantava: indefinit i en blanc i negre. Prenguérem CONSCIÈNCIA de la transparència que ens envoltava, de la puta indiferència que ens transmetia seguretat i ens adonàrem de la necessitat de TRIAR un color.

Els altaveus del nou Formiguer ens anunciaven el nostre evident canvi d’ESTAT.
“Tota formiga deixarà la seva existència nul·la i efímera i triarà el seu nou estatus social”.
De nou aquest formigueig intern que m’espantava. Quin era el meu color? Per què calia TRIAR?

Les formigues mai no hem pensat, ni transformat cap situació, ni hem canviat el món. Sempre insectes insignificants, incolors i diminuts, sabedors que qualsevol peu pot fer esclatar totes les nostres perspectives de PINTAR qualsevol cosa.

Formigues petites i quasitransparents.

Fins ara. El Formiguer Blau bull d’emoció.
La formiga blava ha descobert la Primera Formiga del Singular. El Jo.