La pelambrera escampada sota el coixí m’oferia un infinit ventall de possibiltats. Els darrers anys no han estat un exemple exquisit de convivència, els dies gèlids, les nits infames, les converses inexistents. La rutina ha esdevingut l’escut necessari per evitar tot tipus de diàleg.
La pelambrera em volia dir alguna cosa.
PELAMBRERA: “Joan, que no ets conscient de la situació? Sóc un problema per a tu. Un perill que no has volgut veure fins ara.”
JO: “Ho veig, però no m’atreveixo a mirar de debò”
Per què sóc tan covard? Sols cal mirar els seus ulls i escoltar allò no que no desitgem escoltar. Ser fort i assumir que aquesta situació era previsible, que els bons moments han quedat enrere i cal afrontar aquesta nova situació.
Per què sóc tan covard? Sols cal parlar i dir el que penses. Agafar amb força aquest problema i si potser solucionar-ho. Agafar el bou per les banyes, ser valent i tractar de viure la vida amb una nova perspectiva.
Però aquesta pelambrera escampada sota el coixí m’oferia una realitat majúscula i definitiva.
PELAMBRERA: “Joan, mira’m i parla amb la Marta”
La Pelambrera és valenta i diu les coses a la cara.
JO: “Marta, per què m’has enganyat?”
MARTA: “No podia suportar veure’t patir. Desitjava amb totes les meves forces que no fos necessària la quimio”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada