ELS MUSCLES DE LA MARIA

El so de la muixeranga m’aborrona amb tendresa. Els castellers apinyen els braços i en una demostració de solidaritat uneixen els cossos per refermar la base.
El meu cap protegit amb un casc reglamentari no es beneficia de les primeres gotes de pluja que ofereixen una visió més tendra de l’esdeveniment.
Primer pis: la melodia de la muixeranga sona amb més intensitat un cop la base ja està formada.
Segon pis: La gentada d’alçada mitjana (prèviament escollida) puja el primer graó solidari mentre els tabals i dolçaines empenten la tradició amb tendència vertical. La cosa funciona.
Tercer pis: La Maria s’aprofita dels companys de mitjana alçada i comparteix braços i peus mentre puja el segon graó protegida per unes mans banyades de pluja de tardor.
Quart pis: La Maria mira els meus ulls temerosos d’infant i em transmet una confiança desitjada i esperada. La meva estatura em permet ser el centre de totes les mirades, la part més elevada del castell, l’alçada principal…. Els meus peuets nus descansen en els muscles de la Maria, mentre el cel descarrega amb certa fúria tots els seus subministres d’aigua. Tardor banyada que em deixa a una alçada de 15 metres, indefens i solitari, mentre la melodia muixeranguera dubta si prosseguir amb l’èxtasi o deixar-ho tot de colp.
I jo, un nen de quasi 7 anys, sol, indefens, mullat, sense paraigües mentre plou a bots i barrals. Maleïa Muixeranga, els meus pantalons muixeranguers es taquen d’excrement infantil i propi d’un nen que es troba en el punt més elevat de la tradició valenciana.