divendres, 27 de novembre del 2015

CAPÍTOL 3 Ni dolent ni bo. Indiferent

CAPÍTOL 3
Ni dolent ni bo. Indiferent

Hi ha dos tipus de persones. Les que viuen pensant en la mort i les que moren pensant en la vida. Jo estic buscant a una personeta que ens deixà intentant sobreviure. Pensava en què encara pagava la pena lluitar per açò.

I jo; què penso? Paga la pena viure? La creu de la moneda esdevindrà cara? És dolent pensar en la mort? Si deixo de respirar, et trobaré?
Em trobo en una situació enigmàtica i qüestionable. Veritablement paga la pena morir per trobar el meu Adrià? El meu petit Adrià.

……………………………………………………………………………………………………………………………………..

El llum zenital del quiròfan m’obliga a tancar els ulls abans de fer-ho per sempre. Vaig a morir, he pagat la meva mort i estic rodejat de  professionals que faran realitat les meves dèries de trobar-te. Quan tanqui els ulls els obriré en altra dimensió desconeguda on la matèria, la pell, la corfa, l’artifici quedarà enrere i la substància, l’essència, la individualitat, la vida serà present.

Mentre mantenen el meu cos amb vida, la meva ànima agafa el camí de la independència i obri una, dues, tres, quatre, infinites portes fins a arribar a una estança immaterial, sense parets, boirosa, difuminada, abstracta, i il·luminada per una feble lluna. On sóc? Açò és la mort?

Mentre, el meu cos encara desprèn calor. Sembla com si fos viu; però és una vida artificial. L’espectacle ha finalitzat, la mort ha guanyat la partida i sols resta un cos immòbil sota el llençol verd del quiròfan.

………………………………………………………………………………………………………………………………….


La meva ànima entra a una nova estança, nouvingut a un lloc estrany i desconegut.  Entro i el primer que desitjo és preguntar pel meu Adrià. És una habitació nebulosa i difosa. Amb prou feines endevino una taula, una cadira i tot de papers escampats. Una altra ànima amb uniforme reglamentari mira la meva arribada amb indiferència.

-Hola. Busco al meu fill-
-Tots busquem algun ser volgut. Benvingut al Mésenllà-

La meva mirada incrèdula
M’apropa uns papers.

-Cal complimentar aquests fulls. És el procediment- No em mira als ulls.
-Ets Sant Pere?-

El funcionari celestial m’ataca amb la seva mirada; llavors suposo que estarà tip de les confusions diàries amb Pere.

-Sant Pere és a les portes del cel i açò no és el cel?- El funcionari em convida a desapareixer. -Ompli el document i no em facis perdre el temps. Acabo de rebre l’avís d’un atemptat contra Paris i espero molta feinada-

Vaja. Açò no és el cel. Alço la mirada i veig tot de cartells amb la paraula Purgatori, un lloc on van les ànimes que encara no estan definides. Ni dolentes ni bones. L’habitacle on és la gent insignificant, anònima i vulgar.
Del quiròfan al purgatori, on arriben les ànimes que no han fet res especial a les seves vides, que han viscut a la quotidianitat absoluta, que no han canviat l’estat real de les coses, que els seus actes no han servit per millorar l’entorn. Des de la finestra hi veig moltes ànimes que pugen i baixen. Però jo sóc al purgatori: a una sala d’espera que pot ser eterna.

Ni puges ni baixes.

dimecres, 11 de novembre del 2015

Canalla

I de sobte caic de la bicicleta i tota la canalla campamentil esclata amb una carcallada col·lectiva, anònima i covard que els anul·la definitivament de ser individus amb personalitat. Jo he estat un mentider i he ocultat la meva manca d’habilitat, però ells han plantat les bases de la societat que avui estem patint. Colla d’ignorants amb diners i poder que esdevenen un perill per al futur de qualsevol civilització.

Des de terra i amb els genolls damnificats visualitzo la rialla infame del futur president del govern que desprèn un inici de bilis de maldat que ens portarà a la ruïna. També des de la meva insignificant relliscada veig el futur president de IBERDROLA amb pantalons Ressy curtets i lluint la meitat de les dents de llet sota el seu somriure maliciós.

El president de BANKIA encara no sap llegir bé, però sap llegir bé l’oportunitat de ser acceptat en la societat. Sols cal riure’s d’una caiguda i confondre’s amb la resta de la canalla. En l’actualitat el president de BANKIA encara no sap llegir bé, però sap quines són les seves Preferències per poder subsistir amb certa solvència.

Beneïda caiguda ciclista campamentil. Des de el terra els meus companys del col·legi El Pilar es veuen amb altra perspectiva. Quan torni al meu barri de Salamanca començaré la meva repatriació a la massa col·lectiva amb accions vulgars i interessades. Qui sap, potser en un futur sigui el flamant director general de REPSOL.




dijous, 5 de novembre del 2015

CAPÍTOL 2 L’aparador de la mort


Escriure sobre la mort és sinònim de por, per tant necessito l’expressió escrita com a teràpia psicològica. Però és més terrorífic i tenebrós escollir la manera de deixar de respirar, el mode, l’instrument que em portarà a la fi del meu temps orgànic.
Triar la meva mort és la decisió més difícil.  

El Com és problemàtic: Com morir, com deixar de viure, com deixar de respirar. Ho trobo una muntanya quasi insuperable.

Sóc davant de l’aparador de la botiga de defuncions per descobrir un sumari de les morts més exitoses, les més econòmiques, les més ràpides i les menys doloroses. És clar que el botiguer et presenta les defuncions que creu que et poden interessar més, però cada individu és un món i més si cab en aspectes tan íntims com la de triar una mort. Per tant decideixo que és millor entrar i tafanejar.

Entro i la botiga esdevé en un gran magatzem amb les seccions molt ben diferenciades, un veritable decathlon de la mort, una gran superfície mortuòria.
El primer corredor que trobo és la secció de les morts dignes. Són de les més cares de l’hipermercat de les defuncions. A aquesta secció trobem l’eutanàsia a un preu immillorable, però malauradament no pateixo una malaltia terminal i no és una mort que pugui triar.

Uns metres endavant trobo la mort sobtada mentre jugues al futbol a la secció de morts esportives. Està en oferta i amb  baló reglamentari de regal.

Al corredor central i amb la paraula rebaixes trobo la secció de les morts en oferta. És clar que són les més econòmiques, però també les més agòniques. A les prestatgeries d’aquest apartat hi veig defuncions com l’ofegament aquàtic, on a poc a poc et quedes sense aire (aquesta mort sempre ha estat de les més fotudes), la tortura, on lentament una màfia xinesa et va despullant la pell fins a perdre el coneixement...

Començo a estar un poc marejat amb tanta oferta i passo per damunt la secció de defuncions artístiques on cal destacar la mort prematura d’una estrella de rock. M’agrada i agafo el pack, però a l’etiqueta llegeixo que és obligatori tenir almenys el grau elemental de música. Merda, jo sempre he estat un músic d’orella i sense cap titulació.

Fins que arribo a la mort més cara però la que m’hi interessa de debò: La defunció a un quiròfan. Malgrat el preu elevat, penso que és la més apropiada, ràpida, indolora i, a més a més, el preu inclou l’anestèsia prèvia. Agafo la caixa verda i vaig decidit a pagar. La caixera em mira els ulls mentre passa la defunció a un quiròfan pel codi de barres.

-Excel·lent decisió. Vol completar el kit amb la tria d’hospital immediat?. Evitarà llista d’espera-

Medito un parell de segons. Tant s’hi val si s’encareix l’operació. Paga la pena.

-Agafo l’opció, però que sigui un hospital privat-

-Perfecte. Targeta o efectiu?-