Els muscles del president

Ser President d'aquest país és una feina molt feixuga. La responsabilitat cansa.

Sóc a uns minuts del discurs que marcarà la resta de la meva cursa política i amb un dilema que marcarà la resta de la meva cursa vital.

El meu assessor m'ha dit que em dedique a llegir el que ell ha escrit. La seva parrafada és una obra mestra de la retòrica política i divina d'aquest país farcit de glòria i merda a parts equitatives. M'ha demanat que llegisca el seu best seller pel bé de la prosperitat i del bon funcionament d'aquest imperi camuflat de democràcia i tolerància. Senyor president, llegeix el meu discurs per a què el nostre símbol del partit, el bell i majestuós cigne, estiga present a cadascuna de les cases d'aquest magne poble, unit, gran i per descomptat lliure, pels segles dels segles amén.

I jo, retor de la democràcia, i representant a la Terra del nostre Déu monàrquic, he de triar entre el que em dicta la meva insignificant consciència i el dictat de la Bíblia partidista on el Cigne real i reial ocuparà un lloc etern a les vostres existències miserables i aparentment lliures.

A uns minuts del discurs apareixen als meus muscles dos diminuts àngels.

Al meu muscle esquerre l'angelet bo: Digues el que et dicta el cor, l'ètica. Pensa en el poble, en la veritat, en la gent que pateix gana.

Al muscle dret l'angelet dolent: Fes un discurs tècnic, formal, general. No et compliques la vida. La gent no necessita missatge moralistes. El poble vol tindre una icona, un cigne, un far que il·lumine la seva miserable vida. Tots sabem que la política no existeix. Fes negoci. Ells seran feliços i tu poderós. Pa i circ. Regala espectacle, circ, futbol, diversió. Però fes un discurs prudent.

Sí, en efecte, ser president és una feina complicada.

Han passat els anys, i jo, expresident d'aquella època gloriosa de la nostra magna nació, disfrute d'unes merescudes vacances pagades i luxoses, cortesia de la principal empresa energètica del nostre país cada cop més plural i divers. Tant de bo no et pille ser president en una època dispersa i tolerant com aquesta. Magna sort la meva d'haver desaparegut del seient d'honor per a descansar en el luxe energètic gràcies a tota la vostra suor i patiment.

Amén.

Immaterial

-No figures al llibre de defuncions. Crec que ha estat una errada lamentable.

Aquestes paraules del funcionari celestial acaben d'afonar la meva dèria eterna. No és bo quedar-te a les portes de la glòria després de tant d'esforç. Caguentotelquesmeneja.

-Disculpe uns minuts. Consultaré amb les altes esferes.

I mentre espere la definitiva resolució, pense en què el mateix li va passar a un personatge d'un llibre de Manuel Baixauli. Era un nen i tornava a la vida després d'una errada divina. El problema és que jo no vull tornar a la banda terrenal. Vull ser immaterial.

De sobte s'obri una porta celestial. És DéuTotpoderós en persona. Caguentot, no és casual veure'l a un indret purgaturístic.

DéuTotpoderós: Disculpa, però ha estat un error imperdonable. Les estadístiques mortuòries no comptaven amb la teva desgràcia.

Tot al contrari pense que aquesta defunció ha estat una veritable gràcia.

DéuTotpoderós: Disculpe però un membre que no figura al llibre celestial no pot entrar a la vida eterna. Com a compensació permeta que les forces celestials el conviden a un refrigeri.

Per què cada cop que abandone la vida terrenal acabe en un bar? Serà el meu cel desitjat?

Mentre pense aquestes qüestions vitals Déutotpoderós i un servidor seiem a la barra del bar celestial on sóc convidat a un beuratge de la casa, alhora que visualitze la gent que habita l'antro etern. Al nostre costat una dona amb un vestit roig i collar de perla blanca consumint un aniset/casalla. A l'altre costat un home amb posat seriós i amb una guitarra penjada al coll.

Déutotpoderós amb posat seriós m'explica aquestes noves adquisicions: són les noves incorporacions al regne dels cels: Una senadora en estat depressiu i un cantautor melancohòlic. Mentre decidim si pugen o baixen seien i disfruten d'una barra lliure.

La Senadora veu d' un cop el seu got de cassalla. Es gira cap a mi i la seva mirada em produeix un caloret familiar.

Déutopoderós paga les nostres consumicions i tornem novament al punt d'entrada celestial: Ha arribat el moment de la tornada a la vida. Novament et demane disculpes per aquesta errada. Els nostres funcionaris celestials rebran la seva merescuda sanció.

De sobte òbric els ulls i torne a estar a la maleïda sala quirúrgica envoltat de metges alleugerats. Després de tot, aquests funcionaris sanitaris no podien permetre que un pacient se'ls escapés en una senzilla operació de queixals.

PRIMERA PERSONA

No concep un relat en tercera persona, car ara mateix estic relatant tot allò que preocupa el meu ego prepotent i maliciós. Gairebé penso en la gent que podria estar en la meva situació, en aquest indret, a tocar del cementeri i de la vida eterna. Al costat d'aquesta façana de pedra que amaga tots els possibles models de vehicles cap al més enllà.

I jo, parlant en primera persona, declare aquest instant com el previ al meu indesitjat funeral.

-Hola, benvingut a Funestspace. Al llarg de l'any produïm al voltant de 21.000 fèretres de fusta massissa.

Jo escolte però no parle. En el moment més funest de la meva existència he descobert la importància d'escoltar.

-A Funestspace hi treballem unes 34 persones, entre ebenistes, tècnics de vernís, que s'ocupen de tot el procés d'elaboració dels fèretres.

Continue amb el relat en primera persona. La meva mort és un assumpte molt seriós per a emprar altra personadiferent de la meva. Al cap i a la fi qui es mor sóc JO.
El gerent de Funestspace em parla de molts detalls. Sempre que s'aprofundeix en el detall esperes una xifra final molt elevada. És com quan vols comprar un xalet de segona ma i els propietaris comencen parlant de les exhaustives reformes del recinte. Aleshores esperes un preu més elevat del que desitges. Per tant escolte la xifra final del meu futur apartament etern de fusta amb cert temor.

-A Funestspace dissenyem els taüts de manera personalitzada. Vols un disseny amb motius del teu equip de futbol favorit? Ets dels Rolling o dels Beatles? Vols un taüt amb la bandera nacional?

Llavors, mentre revise el catàleg de la temporada, entra en escena una segona persona.

-Disculpe. M'agradaria veure models de fèretres.

La curiositat guanya la partida i pregunte al nouvingut.

-Quina és la teva causa?

-Ictus o Alzheimer. No ho recorde, el meu cervell ha deixat de funcionar. Tant s'hi val. En aquest moment sóc a un llit d'hospital públic. Un aparell conserva les meves funcions vitals.

Ara és ell qui pregunta.

-I tu? De quina malaltia has mort?
-La pena. M'estic morint de pena irreversible.
-Ho lamente.

A la fi triem tots dos el mateix taüt. Model standar de 3000 euros. Encara sort que és el més econòmic. Els meus familiars malparits han triat la incineració.

Comptat i debatut, diners cremats.

Temps fugit lentum

L'escena del restaurant és burlesca, dantesca, humorística i realista.

L'Albert trepitjant taules, col·lisionant amb cambrers i clients alhora, fins a arribar a la seva taula.

Els seus amics amb les parelles corresponents intentant romandre els gestos en mode neutre, sense mostrar cap tipus d'emoció.

Malgrat l'escena dantesca de l'Albert la neutralitat abandera el sopar.

El segon acte/plat és molt més traumàtic que el primer.

-Redéu!!!! L'entrecot el volia ben fet!!!- L'Albert furiós, indignat, cridant i traspassant la culpa al cambrer novell que no sap com tranquil·litzar el seu primer client.

Els amics de l'Albert canvien de tema, intercanvien mirades i descobreixen que el temps ha canviat de velocitat. Mai no arriba la fi del sopar. Temps fugit lentum.

Arriba el cafè i les copes assignades.

L'Albert torna del seu incomptable viatge al W.C.

Beu, parla i cau.

Tornada a casa. Escena final. Al Rebedor el rep l'espill de la discòrdia. Un reflex d'altre ego que saluda cada cop que entra a casa.

Aleshores mire a l'Albert i veig altra personalitat, altre caràcter, un personatge evolucionat del primer Albert que em mirà el dia que inaugurà aquest rebedor, aquest espill i la seva nova vida. Temps fugit lentum.

Mire a l'Albert i veig un ésser viu però inert, alhora que albire una còpia barata d'aquell que fou i que ja no és.

I l'Albert, ebri i trist, entra a la seva habitació. Seu al costat esquerre del llit matrimonial. La dreta buida, freda, distant, silenciosa. Un reflex distant d'aquella part dreta farcida de vida, alegre i calenta. Al costat del llit, el bressol deshabitat i amb els llençols encara desfets des d'aquell fatídic dia. Qui pogués tornar enrere i canviar aquell destí fatal. El temps no es pot manipular. Temps fugit.

L'Albert torna al rebedor de casa i em mira. I jo, reflex d'altre temps passat, intento avisar des del meu cristall, que l'Albert que em mira no és l'Albert d'abans. És una ànima en pena. Molta pena.

I jo, reflex d'altre temps fugit, intente avisar a l'Albert que la porta de casa s'obri novament de manera inusual, antinatural. Qui sap si aquesta vegada venen per ell. Tant de bo siga l'hora de la trobada amb els seus. Temps fugit lentum, fins ara.

Jornada gastronòmica.

Hola a tots/es. Benvinguts/des a aquesta primera jornada gastronòmica patrocinada per l'organització de la plataforma vullescriure.cat. El que a continuació tindré el plaer de cuinar és un plat apocalíptic amb certa amargor. Es tracta d'una desconstrucció de suïcidi a l'estil clàssic. No us parle d'un àpat ràpid. El que avui us mostraré són les instruccions per cuinar un suïcidi casolà.

Ingredients:

-Una vida dura i miserable.

-Una soga, si és possible molt curta.

-Un molí de vent.

Per aconseguir cuinar una desconstrucció de suïcidi caldrà parar atenció a aquesta recepta:

1. Busquem un edifici característic del segle xv des d'on poder cuinar tan amarg àpat. No hi trobe millor edificació que aquest molí de vent. Apartat de la vila i amb aspes perilloses que sempre poden ser la guinda del suïcidi.

2. Agafem una corda preferiblement nova i poc gastada. Aquest aspecte és molt important, car no podem permetre que durant l'elaboració del plat ens quedem amb una soga tallada pel seu desgast. No ens podem permetre cap incident perquè l'àpat és força complicat de cuinar.

3. Agafem totes les nostres misèries internes i les triturem, espremem el nostre cervell fins que la sang comence a bullir. En aquest precís moment, i sempre amb les aspes del molí menejant l'àpat, llençarem el nostre cos per qualsevol obertura del molí. És important aprofitar el moment d'ebullició per evitar qualsevol dubte.

4. Un cop iniciat el salt, si hem escollit una soga adequada, el més probable és que ens quedem penjats mentre les aspes del molí fan la resta de la salsa.

5. I per a finalitzar, assegurar que la corda està ben pressionada al nostre coll. Sols així aconseguirem que el nostre àpat agafe totes les propietats adequades.

NOTA PER A EXPERTS: És força important triar una zona on els cavallers no tinguen la dèria d'atacar gegants. L'àpat podria fracassar i seria llençar al fem uns ingredients tan cars i difícils de trobar.

Rebel·lió

Òbric els ulls i els tinc al davant, mirant-me, analitzant-me, declinant-me. No els puc ignorar, car estan esperant una resposta. Però temps fa que no hi tinc cap tipus d’explicació que tranquil·litze les seves dèries. La causa està molt clara: Els mots ja no hi surten vius de la meva ànima.

Ací estan els meus personatges esperant una resposta, una millora de les seves condicions. Em parlen de la seva mancança de profunditat, de les seves accions vulgars, dels contextos  i situacions raquítiques. N’estan farts i es manifesten amb pancartes que inciten a la rebel·lió:

“NO SOM TITELLES. SOM PROLONGACIONS DE LA TEVA PERSONALITAT”.

Els veig amb aquesta maleïda vaga i no hi puc reaccionar. No estic capacitat per transmetre’ls la meva personalitat.

-Que hi voleu?- Pregunte.

-Volem el que qualsevol personatge de ficció desitja. Més profunditat, deixar de ser raquítics, ser una prolongació dels teus desitjos, pensar, estimar, patir-

-Això ja ho feu-

-No. Tu ho escrius però no ho pateixes. Escrius sobre l’amor però no estimes. Escrius accions sense cap sentit. Ens llevem d’hora, complim amb les nostres tasques diàries, les nostres aventuretes i res més. Però on és la veritat?-

Déu meu, els meus personatges declarats en rebel·lió, fent vaga, manifestant-se davant del meu escriptori.  I jo, escriptor indefens, sense drets ni conveni signat, vull escriure una història digna de ser llegida, que pague la pena invertir el vostre temps de lectors. Vull que sentiu l’obligació de triar els meus escrits, ser digne de ser llegit.

Necessite escriure una història innovadora i colpidora. Vull crear personatges vertaders, creïbles, profunds.

-Com ho puc fer? Com sap un escriptor que diu la veritat als seus relats?- pregunte als meus personatges.

-Escriu amb el cor-

Escriure des del cor.

(PAUSA PER AL LECTOR)

Aleshores he decidit accedir per l’artèria principal fins a arribar al centre del cor, múscul treballador i difusor de vida.  He arribat al cor del cor i he trobat matèria primera, essència.... vida.

I ara els mots ja no són meditats. Són paraules viscerals i espontànies, plenes de vida, d’acció, de sang. Escric amb la mà al cor, despullat d’artifici cranial, de meditació inhibidora, desproveït de parany d’oracions lliures. El meu relat està farcit de paraules sinceres i senceres.

Aleshores els meus personatges deixen la rebel·lió i tornen als meus llibres amb la veritable sensació de ser lliures.

2 de Novembre del 3 mil i pico

El 2 de Novembre del 3 mil i pico l’Adrià es llevarà abans d’hora per culpa del seu comunicador personal, que l’avisarà amb urgència de la troballa en la que tants anys han invertit. Tant s’hi val la roba escollida, la ratlla del pèl, el desdejuni… L’emoció del moment avortarà qualsevol acte rutinari.

Uns minuts després de l’avís del comunicador l’Adrià estarà al recinte acotat parlant amb el seu ajudant, Martí.

-Què creu que és?-

-Benvolgut Martí, és exactament el que estàvem buscant. Un recinte primitiu d’inicis del 2000. Una edificació clàssica d’estructura rectangular anomenada escola. En concret és de la darrera època anomenada Barracus Collegium-

L’Adrià explicarà cada detall estudiat al llarg de la seva carrera d’arqueòleg, analitzarà cada pedra de la troballa com si fos un tros d’ànima immortal que ha estat indefinidament esperant ser rescatada. Unes pedres que el 2 de Novembre del 3 mil i pico veuran de nou el llum amb l’esperança de capgirar aquest present tenebrós i decadent.

Després anirà al Palau Reial per comunicar-ho a la Monarquia dictatorial i refregant-se les mans pensarà en la nova vida farcida de bitllets, de glòria i de immortalitat. El seu nom passarà a la història i de segur que el nostre Rei Suprem l’emmarcarà en una de les avingudes principals de la capital del regne. L’Adrià deixarà la seva angoixa vital i encetarà un nou camí farcit de glòria.

-Una edificació escolar?- El Rei suprem no s’ho creu.

L’Adria amb el cor a la gola i  proves materials li ho explicarà amb entusiasme.

-Excel·lència es tracta d’una estructura escolar de principis del 2000. Una joia de l’arquitectura barraconil, pròpia de l’època de decadència escolar, on definitivament l’educació escolar desaparegué. Aquest aspecte converteix la troballa en única-

El rostre del Rei esdevindrà enigmàtic i obscur. Sense menejar cap múscul ordenarà amagar i silenciar qualsevol rastre de la troballa i de l’Adrià.

Al cap i a la fi un regnat feudal i Un Palau Reial serien impropis i impensables a un món amb escoles i educació.

Jomateixambmimateix

El maleït fum no deixa veure el que resta de la Fàbrica de Principis.Un fum d’anys treballant en la fabricació de remordiments i bones conductes i en 30 minuts tot es redueix a una muntanya de cendres.

Trenta minuts i desapareix el departament de La Dignitat, on construíem l’empenta que tothom necessita per a viure amb orgull.

Tota una vida dedicada a la fabricació de remordiments i 30 minuts per a què el foc acabe amb tot el departament d’Ètica, una de les seccions més ben considerades de la meva benvolguda Fàbrica de Principis.

I quanta responsabilitat hem distribuït per tot arreu. Ara què hi farem? Tinc por que el món esdevinga individualista i egoista. Déu meu, tant que costa de repartir responsabilitat. Tots voldran agafar els seus drets, però que serà del principi de l’obligació? On anirà la gent responsable?

I que serà de la decència, si no  podem fabricar-ne més? La poca que ens quede la llençarem al fem on es podrirà amb la resta de principis extingits.

La causa? El maleït foc de l’individualisme que tot ho enfonsa. Jo, jo, jo i jo. Jomateixambmimateix. Aquesta ha estat la veritable causa de l’incendi. El foc de la individualitat s’endinsà pel departament de la Puntualitat fins reproduir-se per tota la meva benvolguda fàbrica amb una velocitat insultant. Déu meu, un fum d’anys dissenyant principis col·lectius i 30 ràpids minuts per convertir les bones causes en cendres i misèria.

Què serà de nosaltres? Què serà de l’existència humana?

Visite el subsòl de la fàbrica i no trobe cap arrel aprofitable. Tot és cendra i egoisme. No trobe cap branca on agafar-me i tornar a trepitjar pel tronc de l’esperança. Palpe les restes de l’ànima humana i esdevenen pols i nihilisme.

I ara què serà de nosaltres? Què serà de mi?

Ara sóc a la barra d’un bar decadent, d’un poble decadent i prenent un whisky decadent, pensant en la meva decadent existència i en el meu fotut individualisme que ens ha conduït al precipici.

Bec i veig tot amb més claredat. L’alcohol cou i m’ajuda a beure i veure-ho tot amb certa claredat:

Germans!!! S’apropa l’era de l’individualisme.

Jomateixambmimateix.

Foto: Marco Melgrati

AURORA PREMATURA

Obri els ulls quan l'Aurora encara no és Aurora. Quan l'esser encara no ha estat Nomenat. Quan la criatura no ha estat nominada. Quan l'individu encara no és individual.

Aurora té menys cinc mesos i respira amb certa dificultat. Viu a una urna de cristall envoltada d'un enigmàtic jardí cablejat que li suporta la vida. Les seves mans no són mans, els peus són un projecte de peus i el motor circula i batega a un ritme descontrolat. Són les urgències físiques del seu estat prematur.

Però, sens dubte, el millor moment del dia és quan surt al fred exterior estirant metres de cable fins, gràcies a una força desconeguda, arribar a la calor incomprensible però confortable d'un mecanisme que batega amb molta més calma de l'habitual. El fred esdevé calor i pau. És així com Aurora experimenta el primer estat de benestar de la seva curta existència. Llavors sap que aquest serà el seu veritable destí un cop estigui fora de la seva urna provisional. És admirable contemplar aquesta diferència de ritmes. Aurora és una criatura petita i descontrolada que beu de la pausa d'altre esser pacient i fidel.

--------------------------------

Aurora té menys 2 mesos i inicia el control del seu ritme vital. Aviat serà lliure. De fet, avui s'ha llevat amb menys cadenes de les habituals. Encara pengen del seu organisme un parell de plàstics que sustenten les seves bàsiques aspiracions. Quina dèria desitjar la protecció simple de dues mans familiars i deixar de banda l'artifici quirúrgic.

Cada dia que passa un cable menys, una cadena menys. Fins a ser lliures. Sols protegits per dues mans.

--------------------------------------

Tot arriba a aquesta vida. Res és per sempre i avui, que toca canvi d'hàbitat, s'imposa comptar en positiu. Aurora té un dia i comença el seu viatge de l'urna al bressol. Un camí on canviarà la presó de cristall per la llibertat entre barrots.

Els dies, les hores, el temps... L'aventura d'aquesta nova rutina. El pas dels núvols, les aurores repetides, el sol que puja i baixa. Tot és igual però alhora diferent. Tot sembla el mateix però la perspectiva s'ha transformat. Els ulls veuen i miren.

I avui, quan l'aurora està invadint la definitiva llar, de la seva petita boca ha sortit un efecte sonor farcit d'agraïment i que pren una forma determinada quant juntes els llavis: Mare.

Ara sí. El Nom és real. Aurora i la Mare. Dues individualitats i un veritable nucli familiar.

GINTÒNIC NOSTRE

Altre cop el maleït i alhora beneït Gintònic. Et mire i correspons la meva tafaneria.
No em mires així, pense esgotar tots els teus glaçons acumulats en el cilindre de vidre que defineix el teu espai. Aquest és el teu ximple i vulgar destí: Esperar a ser devorat pel primer poca soltes que entre i m'assega a aquesta decadent barra de bar. Viure la temporalitat del got i eixir aviat fins a aterrar en el meu interior per a sempre.

Gintònic meu que estàs en el bar. Sigua santificat el teu nom. Vingua a nosaltres el teu regne. Desprèn el teu poder sobre la raça humana.


Gintònic meu, no plores. Què no veus que estàs fonent el gel i el got està a vessar? Que no veus que m’obligues a iniciar el beuratge? Sóc un salvador que vol protegir el teu líquid abans que caiga en la solitud de la barra. Sóc un vigilant que espera que el teu destí siga el més digne.


Paciència, podem parlar abans de beure’t. Quin és el teu problema? Què t’afligeix? Per què plores? Que no veus que has estat dissenyat per a rebaixar el dolor del Món? Què no ets conscient que fas una gran llavor social? Quantes hores de plaer has produït en la gent que més ho necessita. Minuts de benestar que han ajudat a oblidar tots els problemes quotidians de la gent de pau. Moments de glòria causats pels teus efectes instantanis. Una barreja d’amargor i dolçor quan penetres dintre dels nostres conductes vitals.

Gintònic meu, no t’esgotes més, que ja ho faré jo. I mentre assaboreixo cada grau del teu alcohol medite proposar un homenatge a la teva brillant aportació a la societat. Promoure la construcció d’una estàtua al bell mig de la Plaça Major, perquè tothom siga testimoni de la teva llavor per fer d’aquesta una societat més digna.
No obstant això, tinc un dubte. Què fou primer, la ginebra o la tònica? Maleit dubte que no em deixa fruir de tot el teu sabor.

Gintònic meu, quin plaer notar com entres en el meu cos alhora que la percepció del meu voltant canvia de manera gradual. Aquest bar decadent esdevé un restaurant de luxe amb tot de cambrers educats i servicials, disposats a servir a qualsevol pocatraça que ho demane.


Gintònic meu, no plores que aviat estaràs dintre meu. I junts viatjarem fins a l’eternitat i descobrirem que som una única persona destinada a la salvació de les ànimes que no han descobert el plaer de la teva companyia.

AMEN

CAPÍTOL 9. Independència

Obro els ulls i costa reconèixer el meu fill. El llum d’aquesta estrella és més intens que l’habitual i provoca una ceguera momentània. Sé que no és un astre qualsevol, ho noto a través d’unes vibracions extrasensorials barrejades amb dosi de sobre naturalitat, sensació que admeto habitual per a un nouvingut del Cel.

Ara sí. Ho sé, he trobat el meu fill.

-Pare, que estàs fent?

-Trobar-te.

-Diuen que fins i tot has buscat a l’infern.

-Cert. He vingut a rescatar el meu fill de la mort.

La mirada de l’Adrià és diferent de totes les que he conegut a la seua breu existència terrenal.

-Pare, que no te n’adones?

-De què?

-A la fi he trobat el descans que tant buscava. Ara és quan respiro.

No acabo d’entendre com pot respirar quan no hi és amb els seus.

-Adrià, et necessito amb mi a la Terra.

-No ho entens- Ara és l’Adrià qui sembla ser pare- Després d’anys de lluita física, he pogut seure i descansar.

-Però, estàs a aquesta estrella solitària i baix et necessitem.

-Encara no ho entens perquè tot açò s’escapa a la raó. En realitat estic amb tu. Sempre ho estaré.

Vaja, el meu fill ha madurat. Necessita independència. I jo necessito abraçar-te fill meu. Però com es toquen dues ànimes abstractes?

-Pare, estic bé ací. Noto pau i llibertat, i els dolors físics han desaparegut.

No puc deixar escapar un sanglot reprimit durant tota la seva insuperada malaltia.  Fill meu: Tantes hores al costat del teu llit, tanta espera mentre estaves al quiròfan, tanta notícia desagradable, tant de patiment al teu costat, i sempre reprimint les ganes de plorar.

Però ara tot ha acabat. T’acabo de trobar i noto que t’he perdut per sempre. I els meus ulls d’ànima desconsolada ho saben i no deixen de parir llàgrimes.

Adéu Adrià meu, descansa i respira a aquesta estrella celestial.

-----------------------------------------------------------------

Obro els ulls i sóc al llit de l’hospital. El meu cervell m’avisa que he tornat a la vida. Giro el cap i, a través de la finestra, albiro una Estrella que brilla amb més força que la resta.

Capítol 8. Mar d'ànimes

L’entrada a l’infern no és el que m’esperava. Ni foc, ni ànimes perdudes, ni bordell, ni orgies.... L’infern és un mar tranquil, pacient, gran, immens, perillós.

Un mar silenciós i solitari, sense cap ànima. No hi ha dibuix de petjades sobre la calenta i brillant sorra. Tot misteriós i sufocant. Sols el soroll de l’arribada de l’aigua fins als meus peus. Cap ànima a qui preguntar pel meu fill.  

Entro a l’aigua i m’endinso sota les profunditats oceàniques. Hi veig tot d’ànimes patint la mancança d’oxigen i la incomunicació  que produeix la submergibilitat.

Lucifer m’ha vist.

-Hola desitges alguna cosa?

-Estic buscant el meu fill. Espero no trobar-ho aquí, però pregunto per si de cas.

-De quina edat estem parlant?

-10 anys.

Lucifer pensatiu.

-Impossible que el teu fill estigui aquí. L’infern és un lloc on sols habiten fills de putes, amb tots els respectes cap a les putes. De fet, totes les dones públiques són en el Cel. Han patit tanta desgràcia a la terra que es mereixen un descans gloriós. El seu habitacle natural és al cel amb Déu.

Penso en el meu Adrià i de la possibilitat d’alliberar-se d’aquest mar d’ànimes. Necessito tafanejar.

-Que em podries guiar per les profunditats de l’infern?

Lucifer no mostra interès.

-Ho lamento, però tinc partideta de Truc amb les autoritats celestials. Buda, DeuTotPoderós i Al·là necessiten un quart contrincant. Però si et ve de gust, el meu encarregat pot fer de guia sense cap problema.

Lucifer agafa el seu mòbil.

-Adolf, et necessito a recepció.- Penja.  -L’encarregat t’acompanyarà on vulguis. És de tota confiança, i la màxima autoritat mentre estic fora de l’infern.-

-Estem parlant del mateix Adolf Hitler?-

-Per descomptat. Un bon element. Dels millors treballadors que han passat pel meu territori. La seva funció és baixar a les profunditats del mar i generar bambolles d’oxigen per a les meves ànimes pecaminoses. Així pateixen l’eternitat mentre respiren una mica, alhora que aconsegueixo que l’Adolf pensi en els altres.-

La resta del relat és ben ximple. Arribada de Hitler i presentacions formals. Visitem les profunditats d’aquest mar infernal.

Adolf aprofita la meva visita per parlar, tafanejar, criticar, xerrar a tort i a dret… L’esport nacional a l’infern.

També m’explica el funcionament d’aquestes profunditats.

-Mantenim les ànimes amb l’oxigen suficient perquè el patiment i la culpa no desapareguin del tot. El més important és aconseguir que el sentiment de culpabilitat sigui etern.-

Malgrat la bambolla individual que m’han instal·lat, la recerca per les profunditats marítimes és força claustrofòbica. Adolf prossegueix amb les seves explicacions que versen de competitivitat laboral.

-No em queixo de la meva estabilitat laboral, però estic un pèl atemorit per culpa del Franco. És un trepa de collons. I també està despuntant un tal Manuel Fraga. Espanya és una bona pedrera de Luciferians. I dels bisbes no vull parlar, perquè són un món a part: Els peons de l’infern, i s’ocupen de totes les mogudes intranscendents-

Tant s’hi val qui mana, qui treballa, qui viu a l’infern. Fa una eternitat que no escolto les explicacions. El meu Adrià no hi és, i la meva estada infernal no té cap sentit. Demano a Adolf que m’acompanyi a l’eixida. L’acomiadament és gelat; impropi d’un infern sufocant.