L’entrada a l’infern no és el que m’esperava. Ni foc, ni ànimes perdudes, ni bordell, ni orgies.... L’infern és un mar tranquil, pacient, gran, immens, perillós.
Un mar silenciós i solitari, sense cap ànima. No hi ha dibuix de petjades sobre la calenta i brillant sorra. Tot misteriós i sufocant. Sols el soroll de l’arribada de l’aigua fins als meus peus. Cap ànima a qui preguntar pel meu fill.
Entro a l’aigua i m’endinso sota les profunditats oceàniques. Hi veig tot d’ànimes patint la mancança d’oxigen i la incomunicació que produeix la submergibilitat.
Lucifer m’ha vist.
-Hola desitges alguna cosa?
-Estic buscant el meu fill. Espero no trobar-ho aquí, però pregunto per si de cas.
-De quina edat estem parlant?
-10 anys.
Lucifer pensatiu.
-Impossible que el teu fill estigui aquí. L’infern és un lloc on sols habiten fills de putes, amb tots els respectes cap a les putes. De fet, totes les dones públiques són en el Cel. Han patit tanta desgràcia a la terra que es mereixen un descans gloriós. El seu habitacle natural és al cel amb Déu.
Penso en el meu Adrià i de la possibilitat d’alliberar-se d’aquest mar d’ànimes. Necessito tafanejar.
-Que em podries guiar per les profunditats de l’infern?
Lucifer no mostra interès.
-Ho lamento, però tinc partideta de Truc amb les autoritats celestials. Buda, DeuTotPoderós i Al·là necessiten un quart contrincant. Però si et ve de gust, el meu encarregat pot fer de guia sense cap problema.
Lucifer agafa el seu mòbil.
-Adolf, et necessito a recepció.- Penja. -L’encarregat t’acompanyarà on vulguis. És de tota confiança, i la màxima autoritat mentre estic fora de l’infern.-
-Estem parlant del mateix Adolf Hitler?-
-Per descomptat. Un bon element. Dels millors treballadors que han passat pel meu territori. La seva funció és baixar a les profunditats del mar i generar bambolles d’oxigen per a les meves ànimes pecaminoses. Així pateixen l’eternitat mentre respiren una mica, alhora que aconsegueixo que l’Adolf pensi en els altres.-
La resta del relat és ben ximple. Arribada de Hitler i presentacions formals. Visitem les profunditats d’aquest mar infernal.
Adolf aprofita la meva visita per parlar, tafanejar, criticar, xerrar a tort i a dret… L’esport nacional a l’infern.
També m’explica el funcionament d’aquestes profunditats.
-Mantenim les ànimes amb l’oxigen suficient perquè el patiment i la culpa no desapareguin del tot. El més important és aconseguir que el sentiment de culpabilitat sigui etern.-
Malgrat la bambolla individual que m’han instal·lat, la recerca per les profunditats marítimes és força claustrofòbica. Adolf prossegueix amb les seves explicacions que versen de competitivitat laboral.
-No em queixo de la meva estabilitat laboral, però estic un pèl atemorit per culpa del Franco. És un trepa de collons. I també està despuntant un tal Manuel Fraga. Espanya és una bona pedrera de Luciferians. I dels bisbes no vull parlar, perquè són un món a part: Els peons de l’infern, i s’ocupen de totes les mogudes intranscendents-
Tant s’hi val qui mana, qui treballa, qui viu a l’infern. Fa una eternitat que no escolto les explicacions. El meu Adrià no hi és, i la meva estada infernal no té cap sentit. Demano a Adolf que m’acompanyi a l’eixida. L’acomiadament és gelat; impropi d’un infern sufocant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada