dilluns, 15 de gener de 2018

A qui puga interessar:



"Per favor. No deixeu que caiga en la desesperació. Agafeu-me de qualsevol part del cos i eviteu la meua caiguda. El bac podria ser definitiu i necessite albirar una esperança concreta, palpable, real, definitiva.
Si us plau, mireu els meus ulls que supliquen la reinserció en la dignitat. Necessite tornar a la vida útil, ser part activa de la societat i decidir amb autoritat. Aquesta passivitat m'està matant. Que no us adoneu de la meua súplica? Què no veieu la desesperança?
Aquest és un relat sincer, vertader i urgent. Sincer perquè neix de la meua ànima, de la veritat absoluta, sense intermediaris ni artificis. Vertader perquè és de llàgrima real, de ferida oberta i profunda. Urgent perquè el temps s'esgota i cada colp és més fort i efectiu.
Per favor, que no veieu la meua ferida? Per què no mireu els meus ulls ara que encara sóc viva?
No vull escriure un relat artificial, farcit d'adjectius i descripcions saturades. Aquest és un escrit d'auxili directe i concret: El meu home m'ha fet mal. Ha esmicolat tota esperança, tot el nostre futur.
Plore, plore i plore. El meu dolor físic és amarg, però l'anímic és insuportable i cada cop que pense en............."

Soroll de paper.

Trenque el full esgarrada per la por. I si veu l'escrit? I si el descobreix abans que la resta? Esmicole en incomptables bocins de desesperança aquest paper d'auxili. Llance tota possibilitat d'ajuda sota la pica de la cuina i trie conviure amb l'amargor, el fàstic i aquesta por que immobilitza qualsevol tipus d'empenta.

I un cop apagada tota esperança entra ELL en l'escenari de la vergonya, amb el cos enravenat per l'alcohol i amb el pastís de galetes amb xocolata que tant ens agrada. El que veritablement no recorde és que fou abans: la mort o la celebració del nostre aniversari?


dijous, 11 de gener de 2018

Demà serà altre dia.


La barra del bar separa dues ànimes anteposades, antagòniques, diferents. Una pecadora i l'altra santa. Una demana i l'altra serveix. Una ferida per la fletxa de la culpa i l'altra portadora de remeis físics i espirituals.
El cambrer ompli el got on el penitent ofegarà la seua nova pena acabada d'adquirir.
Abans de beure el pecador parla.

-Jo confesse.
-Fill meu quins són els teus pecats?
-Pare, he pecat contra tu i la meua santa esposa. Li he fotut un colp en el cap i ara descansa en un llit de l'Hospital de la Ribera del riu Xúquer. Mea culpa. No sóc dignus de mirar-te a la cara.
-Fill meu, el teu pecat és greu. Per tant no podràs triar una ginebra selecta. Sols tens dret a beure Larios, la beguda del poble pecador.

El cambrer prepara el beuratge amb cura i determinació. La barreja de ginebra i tònica amplifica l'amargor d'aquesta desgraciada nit. La nocturnitat és amiga de bufats i maltractadors.

-Pare. Més gel. Necessite que l'amargor es debilite amb la puresa del desgel.

El cambrer compleix el desig del maltractador i introdueix gel al got.

-Pare. Quina és la meua penitència?
-Fill meu, el teu pecat és gran. No obstant dos parenostres i gintònics serviran.
-Oh, Mestre. Gràcies. La teua misericòrdia és il·limitada.

El cambrer observa els ulls del pecador i pensa, “caguentot, ets un malparit”.

-Fill meu. Estàs penedit?
-Sí, pare meu. No ho tornaré a fer. He estat un home indignus. Mea culpa.

El cambrer eleva les mans al cel i pronúncia la seua habitual oració.

-Fill meu, els teus pecats són perdonats. Beu dos gintònics en prova del teu penediment.

I mirant els ulls del maltractador de fèmines sentència.

-Pots anar en pau.

Maltractador esgota els dos gintònics i seguidament abandona el confessionari disposat a reprendre el seu tarannà mascle i egocèntric. Avui ha estat una nit negra. Demà serà altre dia.


Amen.