dimarts, 21 de març de 2017

La molèstia de l’amor


A la vora del mar erem encara, mentre recordàvem l’experiències patides: les bones i les dolentes. A la vora del mar mentre recordàvem el passeig en aquell vaixell dl’enorme vela que, almenys, ens alegrava la vida abans d’aquell fatídic dia.
A la vora del mar mullant els peus i els nostres rostres amoratats i desfigurats. Aigua salada que cou i cicatriça l’aspecte físic del dolor mentre l’ànima asimila la incoherència i la intransigència social.
Fou ràpid, sense  consciència plena del que estava passant. Primer el bes i després el dolor. Primer l’amor i després les ferides. Primer l’estima i després la violència acumulada sobre nosaltres dos. Enamorats, dolguts i indefensos.
Fou ràpid, mentre encara fruia de la dolça mirada del meu estimat. Els colps a la cara, els insults, l’homofòbia, la intransigència. Després de la nostra demostració d’amor, patírem la violència dels que fixen el cànnon del comportament social. Fou ràpid, dolorós i amarg.
Estimat meu, el nostre amor molestava. Feia mal als ulls de la gent normal. El nostre bes impur terbolava el paisatge establert per la norma classicista. Tu i jo molestàvem: la molèstia de l’amor

L’estima, el petó, la carícia, tot munició, por i perill per a la ignorància. El veritable amor molestava.
Però avui, a la vora del mar, després del bany salat i l'asimilació, el nostre poble ens ha obsequiat amb una meravellosa manifestació d’orgull i germanor. Després del patiment i el dolor, la meva terra ens ha parlat de la diversitat de pensament. Després del dolor ens hem trobat amb la pau interna.
Ell i jo, dos ànimes amb el mateix gènere i enlairant la banderola de l’amor.
No tot està perdut.

dilluns, 13 de març de 2017

Gènere literari


Estimat escriptor:
Aquesta carta és una queixa formal per la meua mancança de protagonisme a les teues obres literàries. Em senc morta, aturada, maltractada. No servisc per a res. I tot per les teves decisions sectàries i partidàries.
Malgrat ser una dona treballadora i feinera, els personatges que escrius per a mi són desprestigiats, ànimes secundàries que mai no arriben a la rellevància adequada pels seus actes. Els teus escrits estan farcits d'incoherència, de maltractament cap a la meva personalitat femenina. Les teves descripcions són sexistes, clàssiques i indignes d'aquesta època.
Senyor escriptor, per què tots els teus personatges principals són hòmens? Que no saps que les dones sempre han estat grans icones de la història de la literatura? Que no saps que un personatge femení també pot ser protagonista? Que no veus que estic apartada, desplaçada de la primera fila per la teva visió masclista? El teu punt de vista ha aturat el meu futur professional; la teva mancança de sensibilitat ha provocat que tot el teu plantejament literari sigui sotmès a judici.
Aquesta és la trista realitat que patim les dones del sector literari.
Demano justícia, dignitat i venjança, sota la protecció de l'article 22/32 del Conveni del personatge femení, annex II:
-La importància de les accions en la trama serà proporcional al pes del personatge en el resultat final de l'obra literària.
Les meves accions a la teva obra sempre han estat rellevants i mai no he estat recompensada amb el protagonisme merescut.
Per tant, senyor escriptor, consumisc la meva venjança amb aquest judici final. Mai no seré una secundària.
Seré Colometa, Anna Karenina, Emma Bovary, Elizabeth Bennet, Medea, Teresa Goday, Lady Macbeth i tantes altres ànimes literàries que han esdevingut eternes.

No vull ser un personatge decoratiu als teus best-sellers. Necessite que ho deixem córrer. Una separació definitiva.
Et denuncie al jutjats de la violència de gènere literari. Tinc una ordre d'allunyament i mai més no podràs escriure obres servin-te dels meus serveis, el meu aspecte físic, el meu caràcter, la meva manera de ser. Definitivament has perdut la teva mussa secundària.
Adéu escriptor.


Pd: Ara sóc propietària d'una gran escriptora anomenada Isabel. Des del meu paper de Júlia que no han parat d'oferir-me personatges principals.