divendres, 17 de novembre de 2017

L'home i la pàtria




És tancar la porta del despatx ministerial i posar-me de mala bava. El soroll sec, dur, breu i fort de la porta de fusta de roure m'avança cap a un futur incert de glòria, cap a la proximitat de la tragèdia. El tancament de la meva jornada laboral m'obliga a l'enfrontament dels, cada cop més difícils de gestionar, afers domèstics.
Sóc un home que odia els conflictes interns. La meva especialitat són els exteriors, les discussions foranes, els afers externs. Són lluites controlades per la meva sobrada qualificació acadèmica. Però no hi tinc gaire argument per gestionar les meves batalles de la llar.

I ara, abans d'obrir la porta metàl·lica del cotxe i encendre el soroll del motor, un mòbil tediós em dirigeix mots insignificants i vulgars: Què vols per dinar? També treballes al vespre? Compra pa. Fa temps que no sopem en un restaurant. No fem res junts. Sempre amb la teva política barata...

No sé. Però crec que ja no parla el meu idioma. És un mòbil amb autonomia i tendències independentistes, enmig d'un procés i amb un dialecte propi. No entenc les seves dèries femenines, la seva manera de cridar-me. I ara em dirà, vull treballar. Si no et cal, ja guanye jo pels dos. Però jo ací a casa i tu al despatx, però reina, algú ha de fer el treball domèstic, i tu cada dia fora, i jo vinga a pensar de quina manera la puc sorprendre i així que tanque la boca.

Són pensaments de tornada a casa, a la pàtria unida, gran i lliure. Dona, ningú no t'ha obligat al matrimoni. La nostra unió ha Estat Constituïda amb tota la legalitat divina i política; però jo note les teves tendències separatistes, el teu desafiament, la teva declaració unilateral d'intencions.

Arribe al meu regne. El meu hàbitat natural. La meva terra domèstica. I obric la porta, també de roure, disposat a mantenir, si s'escau per la força i amb arguments militars, la meva pàtria unida, gran i lliure.

dimecres, 15 de novembre de 2017

La dona silenciosa




Des de la gàbia de cristall mire la seva infelicitat, declarada mitjançant dues llàgrimes que, sense parlar, diuen massa coses. Des de la capsa humida i amb la visió distorsionada per l'aigua, calmada i silenciosa, albire les petjades del temps sobre aquesta dona silenciosa per fora, però sorollosa per dins. Des del meu hàbitat aqüífer observe la seva dissortada vida en parella. La convivència és dual, però l'existència és individual.


Des de la meva curta memòria de peix recorde la mirada de dona perduda, construïda i llaurada amb una quantitat desorbitada de discussions i males paraules. Aquesta darrera matinada, des de la meva privilegiada butaca de bambolles, he presenciat les cridòries, els insults, les humiliacions masclistes, que han ferit la seva, definitivament, esmicolada ànima.


Des de la profunditat del meu hàbitat, admire la seva gràcia natural per a llençar el meu aliment diari barrejat amb cert sabor de lleixiu, fregitori i detergent. Una combinació digna dels pitjors restaurants, dels "antros" de la vella i bella ciutat que amaga aquesta història que es repeteix indefinidament.


Però avui, des de la meva casa redona, observe el seu canvi d'actitud. Una dona passiva que esdevé pura acció i determinació. Aquest matí fred de Novembre, ha agafat la meva capseta cristal·lina amb les dues mans, maltractades pels productes de neteja quotidiana, ha processionat per l'agranat corredor de la mort fins a arribar a una habitació petita, de marbre fred i mortuori. Avui, la dona infeliç, ha obert un pou blanc i ple d'aigua, ha inclinat la meva gàbia de cristall sobre el pou sanitari i tot jo he caigut en les profunditats de les canonades domèstiques.

Ara, tot esdevé foscor per a la meua ànima de peix. Però, des del seu brillant lavabo, la dona silenciosa ha arrencat un minúscul crit d'esperança al llençar l'últim regal d'aniversari a les profunditats del vàter.