divendres, 30 d’octubre del 2015

ELS MUSCLES DE LA MARIA

El so de la muixeranga m’aborrona amb tendresa. Els castellers apinyen els braços i en una demostració de solidaritat uneixen els cossos per refermar la base.
El meu cap protegit amb un casc reglamentari no es beneficia de les primeres gotes de pluja que ofereixen una visió més tendra de l’esdeveniment.
Primer pis: la melodia de la muixeranga sona amb més intensitat un cop la base ja està formada.
Segon pis: La gentada d’alçada mitjana (prèviament escollida) puja el primer graó solidari mentre els tabals i dolçaines empenten la tradició amb tendència vertical. La cosa funciona.
Tercer pis: La Maria s’aprofita dels companys de mitjana alçada i comparteix braços i peus mentre puja el segon graó protegida per unes mans banyades de pluja de tardor.
Quart pis: La Maria mira els meus ulls temerosos d’infant i em transmet una confiança desitjada i esperada. La meva estatura em permet ser el centre de totes les mirades, la part més elevada del castell, l’alçada principal…. Els meus peuets nus descansen en els muscles de la Maria, mentre el cel descarrega amb certa fúria tots els seus subministres d’aigua. Tardor banyada que em deixa a una alçada de 15 metres, indefens i solitari, mentre la melodia muixeranguera dubta si prosseguir amb l’èxtasi o deixar-ho tot de colp.
I jo, un nen de quasi 7 anys, sol, indefens, mullat, sense paraigües mentre plou a bots i barrals. Maleïa Muixeranga, els meus pantalons muixeranguers es taquen d’excrement infantil i propi d’un nen que es troba en el punt més elevat de la tradició valenciana.


dijous, 22 d’octubre del 2015

CAPÍTOL 1 Caixa Presidencial



Descripció del meu estat:

“El vidre gros que ens separa a tots dos.
Els ulls tancats. Moments de pànic i de buidor.
L’aroma floral que tant desteste.
Flor natural que vol perfumar l’aroma de mortuori.
Moments de histerisme.
Caixa petita que delimita tota la teva essència.
Romanc en silenci.

Aturo el silenci amb una llàgrima petita que projecta un esgarrifós crit d’auxili pel meu fill.
On ets fill meu? Et miro però no ets aquí.”


-Germans, he decidit buscar el meu xiquet- La família reunida al meu voltant sorpresa i amb molts interrogants.

L’habitacle esdevé petit perquè així ho he decidit. Reunir a tots els meus germans és una tasca dura i amb molts entrebancs punxeguts.

-Germans, des de la desaparició de l’Adrià, la meva vida no existeix. Per tant encete la seva recerca, estigui on estigui-  Les meves paraules encara no han arribat al cervell dels meus germans. Tant s’hi val, mai no els ha important les meves cabòries. Quadrilla de pocasoltes. Germans de sang que reneguen de les meves cabòries.


Joan, el major de tots, pren la iniciativa.
-El nostre nebot està mort. T’has tornat boig? On penses buscar?-

“La caixa, amb el meu xiquet dintre, està sobre la cinta transportadora que presideix la sala A del crematori municipal. La meva capacitat llagrimal s’ha esgotat i no estic en condicions de treure més líquid a l’exterior.

Sols miro la caixa presidencial que apunta cap a una minúscula porta que ens comunica amb el més enllà. Estrany orifici petit cap a la vida eterna. On són les portes celestials? La vessant mística de l’entrada al cel? El llum infinit que ens dona a rebre abans de tocar la glòria eterna?

Sona una melodia que odiaré eternament alhora que s’engeguen els mecanismes de la cinta transportadora. La caixa avança amb fermesa cap a la petita obertura que ens separa del foc etern. “


-Joan, quan siguis pare entrendràs la meva decisió. La vida passa i sols hi veig amargor. Penso anar al Cel i parlar amb qui sigui per recuperar el meu fill.-

Els meus germans em miren amb cara de desconfiança, com sempre.
-Caldrà portar el nostre germà al sanatori més proper.-

No tinc gaire temps, és important iniciar la meva tasca sobrenatural. Provocar la meva defunció orgànica per endisar-me en el món espiritual on tot és posible. Cal traspassar la frontera material.


Avui comença l’escriptura de les meves darreres memòries: Les que abarquen el camí de la meva mort fins la troballa de la glòria eterna. Les memòries de la recerca del meu fill estimat per les terres immaterials.

AMÉN.

(Del llibre inexistent Mística)

dilluns, 19 d’octubre del 2015

PELAMBRERA

La pelambrera escampada sota el coixí m’oferia un infinit ventall de possibiltats. Els darrers anys no han estat un exemple exquisit de convivència, els dies gèlids, les nits infames, les converses inexistents. La rutina ha esdevingut l’escut necessari per evitar tot tipus de diàleg.

La pelambrera em volia dir alguna cosa.

PELAMBRERA: “Joan, que no ets conscient de la situació? Sóc un problema per a tu. Un perill que no has volgut veure fins ara.”

JO: “Ho veig, però no m’atreveixo a mirar de debò”

Per què sóc tan covard? Sols cal mirar els seus ulls i escoltar allò no que no desitgem escoltar. Ser fort i assumir que aquesta situació era previsible, que els bons moments han quedat enrere i cal afrontar aquesta nova situació.

Per què sóc tan covard? Sols cal parlar i dir el que penses. Agafar amb força aquest problema i si potser solucionar-ho. Agafar el bou per les banyes, ser valent i tractar de viure la vida amb una nova perspectiva.

Però aquesta pelambrera escampada sota el coixí m’oferia una realitat majúscula i definitiva.

PELAMBRERA: “Joan, mira’m i parla amb la Marta”

La Pelambrera és valenta i diu les coses a la cara.

JO: “Marta, per què m’has enganyat?”

MARTA: “No podia suportar veure’t patir. Desitjava amb totes les meves forces que no fos necessària la quimio”


dijous, 8 d’octubre del 2015

Pròleg. Mortal



Em sap greu tacar la immaculada blancor del full amb mots insignificants i vulgars.
Vull encetar de manera brillant aquesta història que ja ha acabat. Jo escriptor començo pel final, per la meva insignificant i vulgar defunció. Jo escriptor començo pel final. Però no sé quines paraules i amb quin nom batejar el meu declivi.

La inspiració és una parella que de sobte t’abandona i et deixa nu al complet. Despullat de totes les necessitats vitals i amb una pota dintre d’un calaix mortífer i envernissat amb força cura.

ESCRIPTOR: “Inspiració!!! Inspira’m!!!”

INSPIRACIÓ: “Espera una estona. Has tancat totes les teves negociacions familiars?”

ESCRIPTOR: “El meu fill viu al cementiri, la meva dona m’ha abandonat fruit de la desesperació i la meva família de sang renega del seu fill bohemi. És nit tancada i fosca: L’apocalipsi vital”

INSPIRACIÓ: “Perfecte. Les teves condicions són immillorables. Una vida desgraciada és una base esplèndida per al drama. Reuneixes tots els requisits importants per escriure.”

ESCRIPTOR: “Ho sé. Però no em sento un escriptor.”

Sí, és nit fosca i tancada, el llum s’ha esvanit i la penombra m’acompanya en aquest darrer moment de la meva insignificant i vulgar existència.
Ara que ha arribat la Nit definitiva decideixo encetar la recerca del meu nen estimat. Però abans calia esperar la foscor.

Si fos escriptor de debò, m’agradaria seure a una fira del llibre important i firmar, xerrar i impartir coneixements divins per al poble terrenal.
Però no sóc a una fira ni tampoc sóc Deutotpoderós… Sols un mortal amb la possible capacitat d’esdevenir escriptor intentant encetar una història digna de ser relatada.
Penso en el destí final. En l’arribada de la cursa. Però encara no conec l’esforç, els quilòmetres de suor, amarats de patiment i constància…. Penso en relats acabats i triomfals. Penso en la glòria literària i divina, en orgasmes literaris, palmadetes a l’esquena, diners, fama, glòria majúscula. Però encara ignoro el patiment i sacrifici que requereix agafar aquest camí cap a la glòria eterna. Amén.

INSPIRACIÓ: “A la merda la glòria eterna! He decidit per majoria absoluta i divina que escriguis del tancament de la teva insignificant i vulgar vida”.

Silenci que aprofito per meditar les paraules de INSPIRACIÓ.

Sí, escriure sobre la Glòria eterna és tacar la immaculada blancor del full amb el relat de la recerca del meu fill estimat, que conegué primer la fosca Nit.

Aleshores enceto aquesta història pel final, per l’acabament. Per la meva insignificant i vulgar mort.