Descripció del meu estat:
“El vidre gros que ens separa a tots dos.
Els ulls tancats. Moments de pànic i de buidor.
L’aroma floral que tant desteste.
Flor natural que vol perfumar l’aroma de mortuori.
Moments de histerisme.
Caixa petita que delimita tota la teva essència.
Romanc en silenci.
Aturo el silenci amb una llàgrima petita que projecta un esgarrifós crit d’auxili pel meu fill.
On ets fill meu? Et miro però no ets aquí.”
-Germans, he decidit buscar el meu xiquet- La família reunida al meu voltant sorpresa i amb molts interrogants.
L’habitacle esdevé petit perquè així ho he decidit. Reunir a tots els meus germans és una tasca dura i amb molts entrebancs punxeguts.
-Germans, des de la desaparició de l’Adrià, la meva vida no existeix. Per tant encete la seva recerca, estigui on estigui- Les meves paraules encara no han arribat al cervell dels meus germans. Tant s’hi val, mai no els ha important les meves cabòries. Quadrilla de pocasoltes. Germans de sang que reneguen de les meves cabòries.
Joan, el major de tots, pren la iniciativa.
-El nostre nebot està mort. T’has tornat boig? On penses buscar?-
“La caixa, amb el meu xiquet dintre, està sobre la cinta transportadora que presideix la sala A del crematori municipal. La meva capacitat llagrimal s’ha esgotat i no estic en condicions de treure més líquid a l’exterior.
Sols miro la caixa presidencial que apunta cap a una minúscula porta que ens comunica amb el més enllà. Estrany orifici petit cap a la vida eterna. On són les portes celestials? La vessant mística de l’entrada al cel? El llum infinit que ens dona a rebre abans de tocar la glòria eterna?
Sona una melodia que odiaré eternament alhora que s’engeguen els mecanismes de la cinta transportadora. La caixa avança amb fermesa cap a la petita obertura que ens separa del foc etern. “
-Joan, quan siguis pare entrendràs la meva decisió. La vida passa i sols hi veig amargor. Penso anar al Cel i parlar amb qui sigui per recuperar el meu fill.-
Els meus germans em miren amb cara de desconfiança, com sempre.
-Caldrà portar el nostre germà al sanatori més proper.-
No tinc gaire temps, és important iniciar la meva tasca sobrenatural. Provocar la meva defunció orgànica per endisar-me en el món espiritual on tot és posible. Cal traspassar la frontera material.
Avui comença l’escriptura de les meves darreres memòries: Les que abarquen el camí de la meva mort fins la troballa de la glòria eterna. Les memòries de la recerca del meu fill estimat per les terres immaterials.
AMÉN.
(Del llibre inexistent Mística)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada