Els muscles del president

Ser President d'aquest país és una feina molt feixuga. La responsabilitat cansa.

Sóc a uns minuts del discurs que marcarà la resta de la meva cursa política i amb un dilema que marcarà la resta de la meva cursa vital.

El meu assessor m'ha dit que em dedique a llegir el que ell ha escrit. La seva parrafada és una obra mestra de la retòrica política i divina d'aquest país farcit de glòria i merda a parts equitatives. M'ha demanat que llegisca el seu best seller pel bé de la prosperitat i del bon funcionament d'aquest imperi camuflat de democràcia i tolerància. Senyor president, llegeix el meu discurs per a què el nostre símbol del partit, el bell i majestuós cigne, estiga present a cadascuna de les cases d'aquest magne poble, unit, gran i per descomptat lliure, pels segles dels segles amén.

I jo, retor de la democràcia, i representant a la Terra del nostre Déu monàrquic, he de triar entre el que em dicta la meva insignificant consciència i el dictat de la Bíblia partidista on el Cigne real i reial ocuparà un lloc etern a les vostres existències miserables i aparentment lliures.

A uns minuts del discurs apareixen als meus muscles dos diminuts àngels.

Al meu muscle esquerre l'angelet bo: Digues el que et dicta el cor, l'ètica. Pensa en el poble, en la veritat, en la gent que pateix gana.

Al muscle dret l'angelet dolent: Fes un discurs tècnic, formal, general. No et compliques la vida. La gent no necessita missatge moralistes. El poble vol tindre una icona, un cigne, un far que il·lumine la seva miserable vida. Tots sabem que la política no existeix. Fes negoci. Ells seran feliços i tu poderós. Pa i circ. Regala espectacle, circ, futbol, diversió. Però fes un discurs prudent.

Sí, en efecte, ser president és una feina complicada.

Han passat els anys, i jo, expresident d'aquella època gloriosa de la nostra magna nació, disfrute d'unes merescudes vacances pagades i luxoses, cortesia de la principal empresa energètica del nostre país cada cop més plural i divers. Tant de bo no et pille ser president en una època dispersa i tolerant com aquesta. Magna sort la meva d'haver desaparegut del seient d'honor per a descansar en el luxe energètic gràcies a tota la vostra suor i patiment.

Amén.

Immaterial

-No figures al llibre de defuncions. Crec que ha estat una errada lamentable.

Aquestes paraules del funcionari celestial acaben d'afonar la meva dèria eterna. No és bo quedar-te a les portes de la glòria després de tant d'esforç. Caguentotelquesmeneja.

-Disculpe uns minuts. Consultaré amb les altes esferes.

I mentre espere la definitiva resolució, pense en què el mateix li va passar a un personatge d'un llibre de Manuel Baixauli. Era un nen i tornava a la vida després d'una errada divina. El problema és que jo no vull tornar a la banda terrenal. Vull ser immaterial.

De sobte s'obri una porta celestial. És DéuTotpoderós en persona. Caguentot, no és casual veure'l a un indret purgaturístic.

DéuTotpoderós: Disculpa, però ha estat un error imperdonable. Les estadístiques mortuòries no comptaven amb la teva desgràcia.

Tot al contrari pense que aquesta defunció ha estat una veritable gràcia.

DéuTotpoderós: Disculpe però un membre que no figura al llibre celestial no pot entrar a la vida eterna. Com a compensació permeta que les forces celestials el conviden a un refrigeri.

Per què cada cop que abandone la vida terrenal acabe en un bar? Serà el meu cel desitjat?

Mentre pense aquestes qüestions vitals Déutotpoderós i un servidor seiem a la barra del bar celestial on sóc convidat a un beuratge de la casa, alhora que visualitze la gent que habita l'antro etern. Al nostre costat una dona amb un vestit roig i collar de perla blanca consumint un aniset/casalla. A l'altre costat un home amb posat seriós i amb una guitarra penjada al coll.

Déutotpoderós amb posat seriós m'explica aquestes noves adquisicions: són les noves incorporacions al regne dels cels: Una senadora en estat depressiu i un cantautor melancohòlic. Mentre decidim si pugen o baixen seien i disfruten d'una barra lliure.

La Senadora veu d' un cop el seu got de cassalla. Es gira cap a mi i la seva mirada em produeix un caloret familiar.

Déutopoderós paga les nostres consumicions i tornem novament al punt d'entrada celestial: Ha arribat el moment de la tornada a la vida. Novament et demane disculpes per aquesta errada. Els nostres funcionaris celestials rebran la seva merescuda sanció.

De sobte òbric els ulls i torne a estar a la maleïda sala quirúrgica envoltat de metges alleugerats. Després de tot, aquests funcionaris sanitaris no podien permetre que un pacient se'ls escapés en una senzilla operació de queixals.