PRIMERA PERSONA

No concep un relat en tercera persona, car ara mateix estic relatant tot allò que preocupa el meu ego prepotent i maliciós. Gairebé penso en la gent que podria estar en la meva situació, en aquest indret, a tocar del cementeri i de la vida eterna. Al costat d'aquesta façana de pedra que amaga tots els possibles models de vehicles cap al més enllà.

I jo, parlant en primera persona, declare aquest instant com el previ al meu indesitjat funeral.

-Hola, benvingut a Funestspace. Al llarg de l'any produïm al voltant de 21.000 fèretres de fusta massissa.

Jo escolte però no parle. En el moment més funest de la meva existència he descobert la importància d'escoltar.

-A Funestspace hi treballem unes 34 persones, entre ebenistes, tècnics de vernís, que s'ocupen de tot el procés d'elaboració dels fèretres.

Continue amb el relat en primera persona. La meva mort és un assumpte molt seriós per a emprar altra personadiferent de la meva. Al cap i a la fi qui es mor sóc JO.
El gerent de Funestspace em parla de molts detalls. Sempre que s'aprofundeix en el detall esperes una xifra final molt elevada. És com quan vols comprar un xalet de segona ma i els propietaris comencen parlant de les exhaustives reformes del recinte. Aleshores esperes un preu més elevat del que desitges. Per tant escolte la xifra final del meu futur apartament etern de fusta amb cert temor.

-A Funestspace dissenyem els taüts de manera personalitzada. Vols un disseny amb motius del teu equip de futbol favorit? Ets dels Rolling o dels Beatles? Vols un taüt amb la bandera nacional?

Llavors, mentre revise el catàleg de la temporada, entra en escena una segona persona.

-Disculpe. M'agradaria veure models de fèretres.

La curiositat guanya la partida i pregunte al nouvingut.

-Quina és la teva causa?

-Ictus o Alzheimer. No ho recorde, el meu cervell ha deixat de funcionar. Tant s'hi val. En aquest moment sóc a un llit d'hospital públic. Un aparell conserva les meves funcions vitals.

Ara és ell qui pregunta.

-I tu? De quina malaltia has mort?
-La pena. M'estic morint de pena irreversible.
-Ho lamente.

A la fi triem tots dos el mateix taüt. Model standar de 3000 euros. Encara sort que és el més econòmic. Els meus familiars malparits han triat la incineració.

Comptat i debatut, diners cremats.

Temps fugit lentum

L'escena del restaurant és burlesca, dantesca, humorística i realista.

L'Albert trepitjant taules, col·lisionant amb cambrers i clients alhora, fins a arribar a la seva taula.

Els seus amics amb les parelles corresponents intentant romandre els gestos en mode neutre, sense mostrar cap tipus d'emoció.

Malgrat l'escena dantesca de l'Albert la neutralitat abandera el sopar.

El segon acte/plat és molt més traumàtic que el primer.

-Redéu!!!! L'entrecot el volia ben fet!!!- L'Albert furiós, indignat, cridant i traspassant la culpa al cambrer novell que no sap com tranquil·litzar el seu primer client.

Els amics de l'Albert canvien de tema, intercanvien mirades i descobreixen que el temps ha canviat de velocitat. Mai no arriba la fi del sopar. Temps fugit lentum.

Arriba el cafè i les copes assignades.

L'Albert torna del seu incomptable viatge al W.C.

Beu, parla i cau.

Tornada a casa. Escena final. Al Rebedor el rep l'espill de la discòrdia. Un reflex d'altre ego que saluda cada cop que entra a casa.

Aleshores mire a l'Albert i veig altra personalitat, altre caràcter, un personatge evolucionat del primer Albert que em mirà el dia que inaugurà aquest rebedor, aquest espill i la seva nova vida. Temps fugit lentum.

Mire a l'Albert i veig un ésser viu però inert, alhora que albire una còpia barata d'aquell que fou i que ja no és.

I l'Albert, ebri i trist, entra a la seva habitació. Seu al costat esquerre del llit matrimonial. La dreta buida, freda, distant, silenciosa. Un reflex distant d'aquella part dreta farcida de vida, alegre i calenta. Al costat del llit, el bressol deshabitat i amb els llençols encara desfets des d'aquell fatídic dia. Qui pogués tornar enrere i canviar aquell destí fatal. El temps no es pot manipular. Temps fugit.

L'Albert torna al rebedor de casa i em mira. I jo, reflex d'altre temps passat, intento avisar des del meu cristall, que l'Albert que em mira no és l'Albert d'abans. És una ànima en pena. Molta pena.

I jo, reflex d'altre temps fugit, intente avisar a l'Albert que la porta de casa s'obri novament de manera inusual, antinatural. Qui sap si aquesta vegada venen per ell. Tant de bo siga l'hora de la trobada amb els seus. Temps fugit lentum, fins ara.

Jornada gastronòmica.

Hola a tots/es. Benvinguts/des a aquesta primera jornada gastronòmica patrocinada per l'organització de la plataforma vullescriure.cat. El que a continuació tindré el plaer de cuinar és un plat apocalíptic amb certa amargor. Es tracta d'una desconstrucció de suïcidi a l'estil clàssic. No us parle d'un àpat ràpid. El que avui us mostraré són les instruccions per cuinar un suïcidi casolà.

Ingredients:

-Una vida dura i miserable.

-Una soga, si és possible molt curta.

-Un molí de vent.

Per aconseguir cuinar una desconstrucció de suïcidi caldrà parar atenció a aquesta recepta:

1. Busquem un edifici característic del segle xv des d'on poder cuinar tan amarg àpat. No hi trobe millor edificació que aquest molí de vent. Apartat de la vila i amb aspes perilloses que sempre poden ser la guinda del suïcidi.

2. Agafem una corda preferiblement nova i poc gastada. Aquest aspecte és molt important, car no podem permetre que durant l'elaboració del plat ens quedem amb una soga tallada pel seu desgast. No ens podem permetre cap incident perquè l'àpat és força complicat de cuinar.

3. Agafem totes les nostres misèries internes i les triturem, espremem el nostre cervell fins que la sang comence a bullir. En aquest precís moment, i sempre amb les aspes del molí menejant l'àpat, llençarem el nostre cos per qualsevol obertura del molí. És important aprofitar el moment d'ebullició per evitar qualsevol dubte.

4. Un cop iniciat el salt, si hem escollit una soga adequada, el més probable és que ens quedem penjats mentre les aspes del molí fan la resta de la salsa.

5. I per a finalitzar, assegurar que la corda està ben pressionada al nostre coll. Sols així aconseguirem que el nostre àpat agafe totes les propietats adequades.

NOTA PER A EXPERTS: És força important triar una zona on els cavallers no tinguen la dèria d'atacar gegants. L'àpat podria fracassar i seria llençar al fem uns ingredients tan cars i difícils de trobar.

Rebel·lió

Òbric els ulls i els tinc al davant, mirant-me, analitzant-me, declinant-me. No els puc ignorar, car estan esperant una resposta. Però temps fa que no hi tinc cap tipus d’explicació que tranquil·litze les seves dèries. La causa està molt clara: Els mots ja no hi surten vius de la meva ànima.

Ací estan els meus personatges esperant una resposta, una millora de les seves condicions. Em parlen de la seva mancança de profunditat, de les seves accions vulgars, dels contextos  i situacions raquítiques. N’estan farts i es manifesten amb pancartes que inciten a la rebel·lió:

“NO SOM TITELLES. SOM PROLONGACIONS DE LA TEVA PERSONALITAT”.

Els veig amb aquesta maleïda vaga i no hi puc reaccionar. No estic capacitat per transmetre’ls la meva personalitat.

-Que hi voleu?- Pregunte.

-Volem el que qualsevol personatge de ficció desitja. Més profunditat, deixar de ser raquítics, ser una prolongació dels teus desitjos, pensar, estimar, patir-

-Això ja ho feu-

-No. Tu ho escrius però no ho pateixes. Escrius sobre l’amor però no estimes. Escrius accions sense cap sentit. Ens llevem d’hora, complim amb les nostres tasques diàries, les nostres aventuretes i res més. Però on és la veritat?-

Déu meu, els meus personatges declarats en rebel·lió, fent vaga, manifestant-se davant del meu escriptori.  I jo, escriptor indefens, sense drets ni conveni signat, vull escriure una història digna de ser llegida, que pague la pena invertir el vostre temps de lectors. Vull que sentiu l’obligació de triar els meus escrits, ser digne de ser llegit.

Necessite escriure una història innovadora i colpidora. Vull crear personatges vertaders, creïbles, profunds.

-Com ho puc fer? Com sap un escriptor que diu la veritat als seus relats?- pregunte als meus personatges.

-Escriu amb el cor-

Escriure des del cor.

(PAUSA PER AL LECTOR)

Aleshores he decidit accedir per l’artèria principal fins a arribar al centre del cor, múscul treballador i difusor de vida.  He arribat al cor del cor i he trobat matèria primera, essència.... vida.

I ara els mots ja no són meditats. Són paraules viscerals i espontànies, plenes de vida, d’acció, de sang. Escric amb la mà al cor, despullat d’artifici cranial, de meditació inhibidora, desproveït de parany d’oracions lliures. El meu relat està farcit de paraules sinceres i senceres.

Aleshores els meus personatges deixen la rebel·lió i tornen als meus llibres amb la veritable sensació de ser lliures.

2 de Novembre del 3 mil i pico

El 2 de Novembre del 3 mil i pico l’Adrià es llevarà abans d’hora per culpa del seu comunicador personal, que l’avisarà amb urgència de la troballa en la que tants anys han invertit. Tant s’hi val la roba escollida, la ratlla del pèl, el desdejuni… L’emoció del moment avortarà qualsevol acte rutinari.

Uns minuts després de l’avís del comunicador l’Adrià estarà al recinte acotat parlant amb el seu ajudant, Martí.

-Què creu que és?-

-Benvolgut Martí, és exactament el que estàvem buscant. Un recinte primitiu d’inicis del 2000. Una edificació clàssica d’estructura rectangular anomenada escola. En concret és de la darrera època anomenada Barracus Collegium-

L’Adrià explicarà cada detall estudiat al llarg de la seva carrera d’arqueòleg, analitzarà cada pedra de la troballa com si fos un tros d’ànima immortal que ha estat indefinidament esperant ser rescatada. Unes pedres que el 2 de Novembre del 3 mil i pico veuran de nou el llum amb l’esperança de capgirar aquest present tenebrós i decadent.

Després anirà al Palau Reial per comunicar-ho a la Monarquia dictatorial i refregant-se les mans pensarà en la nova vida farcida de bitllets, de glòria i de immortalitat. El seu nom passarà a la història i de segur que el nostre Rei Suprem l’emmarcarà en una de les avingudes principals de la capital del regne. L’Adrià deixarà la seva angoixa vital i encetarà un nou camí farcit de glòria.

-Una edificació escolar?- El Rei suprem no s’ho creu.

L’Adria amb el cor a la gola i  proves materials li ho explicarà amb entusiasme.

-Excel·lència es tracta d’una estructura escolar de principis del 2000. Una joia de l’arquitectura barraconil, pròpia de l’època de decadència escolar, on definitivament l’educació escolar desaparegué. Aquest aspecte converteix la troballa en única-

El rostre del Rei esdevindrà enigmàtic i obscur. Sense menejar cap múscul ordenarà amagar i silenciar qualsevol rastre de la troballa i de l’Adrià.

Al cap i a la fi un regnat feudal i Un Palau Reial serien impropis i impensables a un món amb escoles i educació.