Rebel·lió

Òbric els ulls i els tinc al davant, mirant-me, analitzant-me, declinant-me. No els puc ignorar, car estan esperant una resposta. Però temps fa que no hi tinc cap tipus d’explicació que tranquil·litze les seves dèries. La causa està molt clara: Els mots ja no hi surten vius de la meva ànima.

Ací estan els meus personatges esperant una resposta, una millora de les seves condicions. Em parlen de la seva mancança de profunditat, de les seves accions vulgars, dels contextos  i situacions raquítiques. N’estan farts i es manifesten amb pancartes que inciten a la rebel·lió:

“NO SOM TITELLES. SOM PROLONGACIONS DE LA TEVA PERSONALITAT”.

Els veig amb aquesta maleïda vaga i no hi puc reaccionar. No estic capacitat per transmetre’ls la meva personalitat.

-Que hi voleu?- Pregunte.

-Volem el que qualsevol personatge de ficció desitja. Més profunditat, deixar de ser raquítics, ser una prolongació dels teus desitjos, pensar, estimar, patir-

-Això ja ho feu-

-No. Tu ho escrius però no ho pateixes. Escrius sobre l’amor però no estimes. Escrius accions sense cap sentit. Ens llevem d’hora, complim amb les nostres tasques diàries, les nostres aventuretes i res més. Però on és la veritat?-

Déu meu, els meus personatges declarats en rebel·lió, fent vaga, manifestant-se davant del meu escriptori.  I jo, escriptor indefens, sense drets ni conveni signat, vull escriure una història digna de ser llegida, que pague la pena invertir el vostre temps de lectors. Vull que sentiu l’obligació de triar els meus escrits, ser digne de ser llegit.

Necessite escriure una història innovadora i colpidora. Vull crear personatges vertaders, creïbles, profunds.

-Com ho puc fer? Com sap un escriptor que diu la veritat als seus relats?- pregunte als meus personatges.

-Escriu amb el cor-

Escriure des del cor.

(PAUSA PER AL LECTOR)

Aleshores he decidit accedir per l’artèria principal fins a arribar al centre del cor, múscul treballador i difusor de vida.  He arribat al cor del cor i he trobat matèria primera, essència.... vida.

I ara els mots ja no són meditats. Són paraules viscerals i espontànies, plenes de vida, d’acció, de sang. Escric amb la mà al cor, despullat d’artifici cranial, de meditació inhibidora, desproveït de parany d’oracions lliures. El meu relat està farcit de paraules sinceres i senceres.

Aleshores els meus personatges deixen la rebel·lió i tornen als meus llibres amb la veritable sensació de ser lliures.