LA FÚRIA DE LA MARTA

Mon pare m’advertí: No estudies aquesta llicenciatura, és una professió ingrata.

Quanta raó en tenen els pares i les mares. No apreciem la seva perspectiva temporal.

Per culpa de la meva indiferència ara em paso les dies sonant a les 6 de la matinada i esperant el colp dur i sec de la Marta. Maleida Marta.

Hi ha moltes maneres de llevar-se i aturar un despertador. Però la Marta ha patentat el colp sec i maliciós. Cada matí els meus mecanismes interns superen una prova exigent, tot i que durant els 5 anys de carrera cursaven de manera obligatòria l’asignatura de “Capacitat i superació del dolor”. Malgrat la meva matrícula d’honor, cada cop que sono a les 6 de la matinada m’enrecordo que la vida et desmunta la teoria.

Però avui he demanat ajuda a uns companys de la facultat de bruixeria. Han cobert de polsim màgic la meva part superior. Quan la Marta descarregui la seva maleida fúria, el polvet contactarà amb la seva pell i encogirà amb la mateixa graduació que la seva malícia.

Ma mare tenia raó: “Marta, algun dia la teva mala llet serà la teva perdició”

Avui a les 6 de la matinada m’he llevat, furiosa com sempre, i de sobte, un cop apagat el maleit despertador, he vist com l’habitació esdevenia gran amb certa celeritat. M’he fet petita i la casa, el poble, el món i la vida més grans.

Avui a les 6 de la matinada la Marta s’ha llevat de bon humor. Ha acariciat amb tendresa el seu despertador i ha canviat la seva perspectiva de la vida. Ara ella és petita i la resta són grans. Ha descobert la humilitat.

CAPÍTOL 4 La terra mitjana

A l’espai exterior, només el buit t’acompanya quan no hi tens clar si puges o baixes. Pujar és el premi a una vida dedicada a fer el bé absolut. Baixar és la recompensa a un comportament inadequat i vulgar. Però el buit absulot t’acompanya quan no ets segur de si puges al cel o baixes a l’infern. Això és el Purgatori i jo hi sóc en ell, una ànima que ha deixat la carn enrere però amb la paraula com a ferramenta de transmissió del missatge.

Us parlo des de la terra mitjana, l’espai exterior (ni dalt ni baix) on tot està per definir. L’habitacle és com un bar sense subministre, sense begudes per aturar la meva ànsia eterna de trobar el meu Adrià, que no ets aquí, ni al cel ni a terra, Déu meu on l’has deixat?

Des de la finestra major del Purgatori albiro les ànimes que pugen i baixen, alhora que espero les instruccions pertinents per pujar o baixar. Sóc a la terra mitjana, on són les ànimes indefinides que han viscut una vida insignificant. El meu comportament ha estat vulgar, sense intenció, fins ara que enceto la teva recerca des del Purgatori, fill meu on ets, Déu meu on l’has deixat?

Ara sí en tinc d’intenció. L’amor mou les meves passes, el meu comportament, comptat i debatut la meva intenció unitària.

Sóc una ànima que ha deixat voluntàriament la terra. La meva mort és l’inici per a la recerca del meu estimat Adrià. Però per què sóc en el purgatori si em mou l’amor absolut? De segur que el meu fill és al cel, Déu meu un nen mai no pot baixar a les profunditats infernals.

De sobte el Purgatori es transforma en bar. Però no en un bar celestial, sols un habitacle amb barra i beguda per passar la pena amb solvència. Bar decadent tot farcit de rebentats amb l’única motivació de passar la resta de l’eternitat bevent sense pena ni glòria. Beure mentre veus com la gent puja i baixa. I tu, ànima inclassificable, beus un beuratge indefinit que et manté amb l’esperança intacta. Tant s’hi val si és aigua o whisky. Tant s’hi val si anem al cel o a l’infern. Jo vull anar on ets tu. Trobar el meu Adrià, que no ets aquí, ni al cel ni a terra, Déu meu on l’has deixat?