Capítol 7. AIRE PER A RESPIRAR

“Benvolgut DéuTotpoderós, el meu nom és Adrià. T’escric des de la solitud del meu taüt, mentre una cinta transportadora m’acompanya fins al foc etern. El motiu de la meva carta és molt senzill: tinc por. Sols sóc un nen de 10 anys i em trobo pel camí de l’eternitat desconeguda...”

SantPere deixa la carta al costat de la resta de sol·licituts.

-Eminència, aquesta carta sembla sincera i important-

DéuTotpoderós deixa de banda l’entrepà de llom amb formatge i agafa la carta.

“... Sols sóc un nen de 10 anys i em trobo camí a l’eternitat desconeguda…”

-No patisques SantPere, és el típic canguelo de qualsevol nouvingut- DéuTotpoderós anhela prosseguir devorant el seu entrepà. -Saps que és una reacció freqüent de tota ànima-

-Però, aquesta manera d’escriure no és la d’un nen de 10 anys. Hi veig una certa cultura-

“... Necessito agafar aire per a respirar. M’ofego de pensar que el foc de l’infern s’acosta. DéuTotpoderós, manifesta’t i ajuda’m.”

-Refotre!! Altre entrepà que se’n va al fem- DéuTotpoderós aixeca el cap de la carta i dirigeix la seva inquisidora mirada capa SantPere.

-D’acord, dictem sentència i anem a esmorzar!!- exclama DéutotPoderós amb resignació.

SantPere agafa la ploma i apunta el dictat celestial.

“Jo Deutotpoderós declaro el nen Adrià apte per bla bla bla… S’ha guanyat un lloc a la meva terra. Bla bla bla, i perquè consti en acta bla bla bla… Signat Deutotpoderós Rei Celestial”

De sobte la caixa de fusta esdevé un llit de gespa i el foc etern una suau brisa que acarona la cara de l’Adrià. La sol·licitud ha estat acceptada i el foc i el taüt s’han evaporat. L’Adrià camina amb la gespa acaronant els seus nus peuets. Malgrat els 10 anys sap reconèixer l’essència de les coses, i gaudeix de cada pas.

Després d’uns dies de patiment i lluita existencial, assaboreix cada ràfega d’aire.

………………………………………………………………………………………

Miro els ulls de l’Adrià i sé que no està ací baix. Ara mateix sóc l’únic ésser viu a l’habitacle de cures intensives pediàtriques. No he pogut dir adéu al meu nen.
I ara què? Necessito agafar aire per a respirar i sortir de l’habitació. La meva existència no en té de sentit. 

………………………………………………………………………………………….

Després de dictar sentències, DéutotPoderós necessita amb urgència la seva dosi d’aire. Tanta responsabilitat consumeix excessiu oxigen i una bona manera de desconnectar i agafar aire és la seva habitual partideta.

A la sala de jocs quatre cadires i una taula. Buda i Al·là saluden a DéutotPoderós sabedors de la necessitat d’un quart jugador per fer l’enèsima partideta purificadora de Truc.
Beneïdes cartes: tanta responsabilitat incita al joc.

Del llibre inexistent "Mística"