dilluns, 15 de gener del 2018

A qui puga interessar:



"Per favor. No deixeu que caiga en la desesperació. Agafeu-me de qualsevol part del cos i eviteu la meua caiguda. El bac podria ser definitiu i necessite albirar una esperança concreta, palpable, real, definitiva.
Si us plau, mireu els meus ulls que supliquen la reinserció en la dignitat. Necessite tornar a la vida útil, ser part activa de la societat i decidir amb autoritat. Aquesta passivitat m'està matant. Que no us adoneu de la meua súplica? Què no veieu la desesperança?
Aquest és un relat sincer, vertader i urgent. Sincer perquè neix de la meua ànima, de la veritat absoluta, sense intermediaris ni artificis. Vertader perquè és de llàgrima real, de ferida oberta i profunda. Urgent perquè el temps s'esgota i cada colp és més fort i efectiu.
Per favor, que no veieu la meua ferida? Per què no mireu els meus ulls ara que encara sóc viva?
No vull escriure un relat artificial, farcit d'adjectius i descripcions saturades. Aquest és un escrit d'auxili directe i concret: El meu home m'ha fet mal. Ha esmicolat tota esperança, tot el nostre futur.
Plore, plore i plore. El meu dolor físic és amarg, però l'anímic és insuportable i cada cop que pense en............."

Soroll de paper.

Trenque el full esgarrada per la por. I si veu l'escrit? I si el descobreix abans que la resta? Esmicole en incomptables bocins de desesperança aquest paper d'auxili. Llance tota possibilitat d'ajuda sota la pica de la cuina i trie conviure amb l'amargor, el fàstic i aquesta por que immobilitza qualsevol tipus d'empenta.

I un cop apagada tota esperança entra ELL en l'escenari de la vergonya, amb el cos enravenat per l'alcohol i amb el pastís de galetes amb xocolata que tant ens agrada. El que veritablement no recorde és que fou abans: la mort o la celebració del nostre aniversari?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada