L'home i la pàtria

És tancar la porta del despatx ministerial i posar-me de mala bava. El soroll sec, dur, breu i fort de la porta de fusta de roure m'avança cap a un futur incert de glòria, cap a la proximitat de la tragèdia. El tancament de la meua jornada laboral m'obliga a l'enfrontament dels, cada cop més difícils de gestionar, afers domèstics.
Sóc un home que odia els conflictes interns. La meua especialitat són els exteriors, les discussions foranes, els afers externs. Són lluites controlades per la meua sobrada qualificació acadèmica. Però no tinc gaire argument per gestionar les meues batalles de la llar.

I ara, abans d'obrir la porta metàl·lica del cotxe i encendre el soroll del motor, un mòbil tediós em dirigeix mots insignificants i vulgars: Què vols per dinar? També treballes al vespre? Compra pa. Fa temps que no sopem en un restaurant. No fem res junts. Sempre amb la teua política barata...

No sé. Però crec que ja no parla el meu idioma. És un mòbil amb autonomia i tendències independentistes, enmig d'un procés i amb una llengua pròpia. No entenc les seues dèries femenines, la manera de cridar-me. I ara em dirà, vull treballar. Si no et cal, ja guanye jo pels dos. Però jo ací a casa i tu al despatx, però reina, algú ha de fer el treball domèstic, i tu cada dia fora, i jo vinga a pensar de quina manera la puc sorprendre i així que tanque la boca.

Són pensaments de tornada a casa, a la pàtria unida, gran i lliure. Dona, ningú no t'ha obligat al matrimoni. La nostra unió ha Estat Constituïda amb tota la legalitat divina i política; però jo note les teues tendències separatistes, el teu desafiament, la teva declaració unilateral d'intencions.

Arribe al meu regne. El meu hàbitat natural. La meua terra domèstica. I obric la porta, també de roure, disposat a mantenir, si s'escau per la força i amb arguments militars, la meua pàtria unida, gran i lliure.