La dona silenciosa

Des de la gàbia de cristall mire la seva infelicitat, declarada mitjançant dues llàgrimes que, sense parlar, diuen massa coses. Des de la capsa humida i amb la visió distorsionada per l'aigua, calmada i silenciosa, albire les petjades del temps sobre aquesta dona silenciosa per fora, però sorollosa per dins. Des del meu hàbitat aqüífer observe la seva dissortada vida en parella. La convivència és dual, però l'existència és individual.

Des de la meva curta memòria de peix recorde la mirada de dona perduda, construïda i llaurada amb una quantitat desorbitada de discussions i males paraules. Aquesta darrera matinada, des de la meva privilegiada butaca de bambolles, he presenciat les cridòries, els insults, les humiliacions masclistes, que han ferit la seva, definitivament, esmicolada ànima.

Des de la profunditat del meu hàbitat, admire la seva gràcia natural per a llençar el meu aliment diari barrejat amb cert sabor de lleixiu, fregitori i detergent. Una combinació digna dels pitjors restaurants, dels "antros" de la vella i bella ciutat que amaga aquesta història que es repeteix indefinidament.

Però avui, des de la meva casa redona, observe el seu canvi d'actitud. Una dona passiva que esdevé pura acció i determinació. Aquest matí fred de Novembre, ha agafat la meva capseta cristal·lina amb les dues mans, maltractades pels productes de neteja quotidiana, ha processionat per l'agranat corredor de la mort fins a arribar a una habitació petita, de marbre fred i mortuori. Avui, la dona infeliç, ha obert un pou blanc i ple d'aigua, ha inclinat la meva gàbia de cristall sobre el pou sanitari i tot jo he caigut en les profunditats de les canonades domèstiques.

Ara, tot esdevé foscor per a la meua ànima de peix. Però, des del seu brillant lavabo, la dona silenciosa ha arrencat un minúscul crit d'esperança al llençar l'últim regal d'aniversari a les profunditats del vàter.