dimarts, 21 de març de 2017

La molèstia de l’amor


A la vora del mar erem encara, mentre recordàvem l’experiències patides: les bones i les dolentes. A la vora del mar mentre recordàvem el passeig en aquell vaixell dl’enorme vela que, almenys, ens alegrava la vida abans d’aquell fatídic dia.
A la vora del mar mullant els peus i els nostres rostres amoratats i desfigurats. Aigua salada que cou i cicatriça l’aspecte físic del dolor mentre l’ànima asimila la incoherència i la intransigència social.
Fou ràpid, sense  consciència plena del que estava passant. Primer el bes i després el dolor. Primer l’amor i després les ferides. Primer l’estima i després la violència acumulada sobre nosaltres dos. Enamorats, dolguts i indefensos.
Fou ràpid, mentre encara fruia de la dolça mirada del meu estimat. Els colps a la cara, els insults, l’homofòbia, la intransigència. Després de la nostra demostració d’amor, patírem la violència dels que fixen el cànnon del comportament social. Fou ràpid, dolorós i amarg.
Estimat meu, el nostre amor molestava. Feia mal als ulls de la gent normal. El nostre bes impur terbolava el paisatge establert per la norma classicista. Tu i jo molestàvem: la molèstia de l’amor

L’estima, el petó, la carícia, tot munició, por i perill per a la ignorància. El veritable amor molestava.
Però avui, a la vora del mar, després del bany salat i l'asimilació, el nostre poble ens ha obsequiat amb una meravellosa manifestació d’orgull i germanor. Després del patiment i el dolor, la meva terra ens ha parlat de la diversitat de pensament. Després del dolor ens hem trobat amb la pau interna.
Ell i jo, dos ànimes amb el mateix gènere i enlairant la banderola de l’amor.
No tot està perdut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada