La vida que se'n va

I ara en l'epíleg del meu relat, mire les ombres, el llum, el terra, el silenci... I reflexione i absorbisc cadascun dels pensaments que entren en el meu castigat cervell. I pense tot allò que abans no meditava. I mire la vida a través de la finestra del menjador. Ho faig pausada i calladament. I mire la vida a través d'aquesta pantalla natural i oblidada, perquè ja no mirem al davant. Abaixem el cap i les altres pantalles ens ensenyen un món fet a mida, d'artifici, farcit d'amistats triades a colp de botó. I ara ja no mire aquestes altres pantalles. I ara contemple el món real pel cristall de la meua habitació.

A l'inici del meu enteniment tot era pausa i observació. Després tot esdevingué velocitat, ocupació i... Ara, en l'epíleg del meu relat torne a la pausa i la reflexió.

Atura't i seu. Sí, tu. Atura't i llig cada mot del meu insignificant epíleg. Atura't i observa tot allò que ens envolta.

Mira cada part com si fos un tot. Mira com l'abella s'endinsa en les profunditats de la flor i amb paciència i cura extreu tot allò que li correspon. Atura't i mira la resta d'insectes invisibles però que sempre han estat i no han estat. Mira, observa, escolta i valora les olors que t'arriben en forma de records. Perquè ho sabies i no, ho oloraves i no. Ho miraves i no.

Ai les olors. Cada aroma t'evoca un moment i cada moment et recorda tota una vida que ara se'n va de les mans. I és tot rugit callat, cridòria en silenci, parlar sense cap veu que projecte la por d'arribar a la fi.

Atura't i seu per última vegada en el banc del teu parc, el de tota la vida. Mira però observa. Deixa la pantalla i mira la vida real. Deixa tot allò que t'ofega i respira.

Perquè, ARA, a l'epíleg del meu relat, sols resta espirar.