MARIVEL o Tot i res passa

Tot i que balla com un vaixell, el corredor és hermètic, llarg i silenciós. En cada petjada cap a la porta note que no avance. Els muscles suporten el pes de la Marta, que tot i ser bona xiqueta, plora com una descosida.
 I altra petjada que busca l'aire renovador de l'exterior, però la porta que delimita el corredor mai no s'apropa.
 I altre moviment del vaixell que no és un vaixell.
 I el cabàs de la compra que penja del meu braç esquerre.
 I altra petjada que no avança.
 I gotes de suor que amaneixen del meu front i, un cop arriben a l'alçada dels meus ulls, es barregen amb les llàgrimes que brollen del nucli de la meua maltractada ànima.
 I altra petjada i la porta que mai no s'apropa.
 I del meu braç dret penja el mànec de la funda d'un ordinador portàtil.
 I altra gota de suor barrejada amb les llàgrimes que ara sí, va de bo, mai no s'aturaran.

 Perquè alguna cosa es trenca a dintre meu.
 I el pes de la xiqueta, l'ordinador i el cabàs es confon amb la motxilla d'angoixa que penja de la meua esquena.
 I altra petjada i la fi mai no arriba. Mai no havia patit la llargària d'aquest immens corredor d'angúnia, construït al llarg d'anys de silenci i de parar la cara, el front, els ulls, i rebre el colp somort i sec de la vida que vaig triar en els anys de la ignorància i la il·lusió.

I jo, Marivel de nom, amb v de valenta, i alliberada de tot cognom, he decidit canviar la direcció un cop arribe a la porta.

 Però mai no arribe:
 Perquè el pes que porte al damunt és massa per a una dona que ja no és dona, que ja no és.
 Perquè amb tot aquest pes que porte al damunt he desaparegut definitivament, i aquest corredor és la distància que el meu infortuni em permet recórrer. I ara sé que mai no arribaré a la porta.

 Perquè jo, Marivel de nom i dona de professió, he desaparegut definitivament del món on tot i res passa.