HEROÏNA

Caminava, malgrat el pes de les cadenes . Una petita esperança l’ajudava a agafar-les amb les mans i fer més lleuger el pes fins a arribar a la llum verda. Quina creu.
A l’altra banda del carrer l’esperança s’encenia i s’apagava amb intermitència.

Quina creu.

La batalla havia estat immensa. Una lluita sense treva i dissenyada pel gènere masculí. Ella havia entrat a la guerra;
i quan entres sembla difícil fugir. Era una víctima fàcil i sense gaire iniciativa, semblant a la resta. 
Aqueixa capacitat de ser massa era el seu veritable calvari. Una lluita que la individualitat havia perdut. Una femella perduda i amb perspectives fúnebres. Les seves cadenes estaven preparades. Maleïdes cadenes.

Perduda altra batalla, buscava el refugi a l’altra banda del carrer, mentre la creu s’encenia i s’apagava. Un suplici creuar, arribar fins a la finestra entelada i amagar les cadenes, dissimular les cadenes.
I qui amagava el buit dels seus ulls? Qui amagava la desesperança?

Prengué la sirena per desentelar la finestra i aparegué l’Àngel de la guarda.

ÀNGEL: Maria, filla meva, quantes aquesta setmana?
MARIA: Si us plau.

L’angúnia dels ulls femenins desarmà la Guàrdia armada.

ÀNGEL DE LA GUARDA: Està bé. Avui cedirem.

Pausa i mirades tenses i tendres.

ÀNGEL DE LA GUARDA: I demana ajuda.

Acabades les paraules, l’Àngel de la Guarda subministrà la insulina pertinent per fer més lleugeres les cadenes. Després de dir aDéu a Maria, tancà la finestra.

Maria recuperà mitja dignitat a l’altra banda del carrer mentre mirava la llum verda esperança de la farmàcia de guarda.

Desmemòries de l'Àfrica

Desmemòries de l'Àfrica

EL Pianista seu a la banqueta i acaricia amb sensualitat les tecles del piano. Abstret de tot i de tothom no toca, sols acaricia. Un ritual quasi eròtic que comparteix amb el públic que ompli l'auditori.

SILENCI absolut.

PIANISTA gaudeix amb ELLA. El seu nom és AMANT (capacitat d'estimar a altra persona). Tres anys d'amor furtiu mereixen una eixida furtiva. Cal rememorar aquest amor clandestí. AMANT i PIANISTA són Meryl Streep i Robert Reford tot recordant la seva Àfrica.

L'auditori vol escoltar música. PIANISTA ja no acaricia la fusta. Les seves memòries d'Àfrica el capaciten per encetar la peça. PIANISTA enceta la seva melodia. https://soundcloud.com/pocatra-a/furtiu 

Les terres africanes son testimoni de com PIANISTA i AMANT componen una melodia d'amor furtiu.

El públic escolta una peça senzilla però molt sentida. Són testimoni de la memòria d'Àfrica. PIANISTA tanca els ulls i recorda.  

Ara parla i toca la seva ànima. Recorda el paisatge africà, cada minut viscut, moments furtius d'una aventura furtiva.

PIANISTA obri els ulls i no pot diferenciar les notes. El record mulla la visió, però la melodia no s'atura i segueix el seu camí harmònic. El record furtiu acompanya i esculpeix la dinàmica de les notes amb tanta passió que l'ànima del músic s'endinsa en el piano. Ànima incolora, abstracta i quasitransparent. El músic instrument de l'ànima.

El guia avisa. -No eixiu del marge de seguretat. La Selva és perillosa.

Per què no hem complit amb el marge, estimada? No hem vist el perill d'aquesta aventura.

La música no sona melancòlica. Esdevé furiosa, agressiva, contundent. La ràbia invadeix l'ànima.

-AMANT, què no saps que el Rei de la Selva és el lleó? Per què hem propassat el marge?

PIANISTA acaba la peça musical com si fos una aventura tallada. Mentre el públic aplaudeix, imagina altres memòries d'altre continent. Si tingués una AMANT, gaudiria d'una aventura furtiva a qualsevol racó del món.

Fora del recinte està ELLA esperant.

-Bon recital- felicita a PIANISTA amb cert orgull.

-Gràcies.

Mentre tornen plegats a casa, PIANISTA decideix que aviat ELLA esdevindrà AMANT.