HEROÏNA

Caminava, malgrat el pes de les cadenes . Una petita esperança l’ajudava a agafar-les amb les mans i fer més lleuger el pes fins a arribar a la llum verda. Quina creu.
A l’altra banda del carrer l’esperança s’encenia i s’apagava amb intermitència.

Quina creu.

La batalla havia estat immensa. Una lluita sense treva i dissenyada pel gènere masculí. Ella havia entrat a la guerra;
i quan entres sembla difícil fugir. Era una víctima fàcil i sense gaire iniciativa, semblant a la resta. 
Aqueixa capacitat de ser massa era el seu veritable calvari. Una lluita que la individualitat havia perdut. Una femella perduda i amb perspectives fúnebres. Les seves cadenes estaven preparades. Maleïdes cadenes.

Perduda altra batalla, buscava el refugi a l’altra banda del carrer, mentre la creu s’encenia i s’apagava. Un suplici creuar, arribar fins a la finestra entelada i amagar les cadenes, dissimular les cadenes.
I qui amagava el buit dels seus ulls? Qui amagava la desesperança?

Prengué la sirena per desentelar la finestra i aparegué l’Àngel de la guarda.

ÀNGEL: Maria, filla meva, quantes aquesta setmana?
MARIA: Si us plau.

L’angúnia dels ulls femenins desarmà la Guàrdia armada.

ÀNGEL DE LA GUARDA: Està bé. Avui cedirem.

Pausa i mirades tenses i tendres.

ÀNGEL DE LA GUARDA: I demana ajuda.

Acabades les paraules, l’Àngel de la Guarda subministrà la insulina pertinent per fer més lleugeres les cadenes. Després de dir aDéu a Maria, tancà la finestra.

Maria recuperà mitja dignitat a l’altra banda del carrer mentre mirava la llum verda esperança de la farmàcia de guarda.