Cava Valencià

Sempre m’ha agradat el Nadal. Ens retrobem la família i mengem i bevem com si no estiguéssim bé. La saturació del sopar m’obliga a visitar el w.c. dues vegades en un breu espai temporal. Crec que són les gambes, aturades en qualsevol lloc perdut del meu malaguanyat intestí.

Arriba el moment del dolç i el cava. El meu germà el vol de la terreta. Odia el cava català. Quin fàstic de germà: tant s’hi val el cava és valencià, català o la marequeetvaparir…

Ara és el moment de les felicitacions. La barreja de la gamba atrapada en la negror intestinal i el cava valencià em produeix un fàstic indescriptible. Malgrat l’agonia no deixo el somriure formal d’aquest moment de l’any. Abraçades, petons, sense significat.

Moment dels regals. Quina ocurrència del nostre germà petit. La bufanda feta a l’escola rodeja el meu coll fins a taponar el poc d’oxigen que puc assimilar. De sobte la meva cara cau sobre el plat dels torrons (de Xixona, és clar) alhora que les meves funcions vitals deixen de treballar. Ha arribat el meu final, i a hores d’ara no puc esbrinar si la causa ha estat les gambes, la bufanda o el cava valencià.