CAPÍTOL 4 La terra mitjana

A l’espai exterior, només el buit t’acompanya quan no hi tens clar si puges o baixes. Pujar és el premi a una vida dedicada a fer el bé absolut. Baixar és la recompensa a un comportament inadequat i vulgar. Però el buit absulot t’acompanya quan no ets segur de si puges al cel o baixes a l’infern. Això és el Purgatori i jo hi sóc en ell, una ànima que ha deixat la carn enrere però amb la paraula com a ferramenta de transmissió del missatge.

Us parlo des de la terra mitjana, l’espai exterior (ni dalt ni baix) on tot està per definir. L’habitacle és com un bar sense subministre, sense begudes per aturar la meva ànsia eterna de trobar el meu Adrià, que no ets aquí, ni al cel ni a terra, Déu meu on l’has deixat?

Des de la finestra major del Purgatori albiro les ànimes que pugen i baixen, alhora que espero les instruccions pertinents per pujar o baixar. Sóc a la terra mitjana, on són les ànimes indefinides que han viscut una vida insignificant. El meu comportament ha estat vulgar, sense intenció, fins ara que enceto la teva recerca des del Purgatori, fill meu on ets, Déu meu on l’has deixat?

Ara sí en tinc d’intenció. L’amor mou les meves passes, el meu comportament, comptat i debatut la meva intenció unitària.

Sóc una ànima que ha deixat voluntàriament la terra. La meva mort és l’inici per a la recerca del meu estimat Adrià. Però per què sóc en el purgatori si em mou l’amor absolut? De segur que el meu fill és al cel, Déu meu un nen mai no pot baixar a les profunditats infernals.

De sobte el Purgatori es transforma en bar. Però no en un bar celestial, sols un habitacle amb barra i beguda per passar la pena amb solvència. Bar decadent tot farcit de rebentats amb l’única motivació de passar la resta de l’eternitat bevent sense pena ni glòria. Beure mentre veus com la gent puja i baixa. I tu, ànima inclassificable, beus un beuratge indefinit que et manté amb l’esperança intacta. Tant s’hi val si és aigua o whisky. Tant s’hi val si anem al cel o a l’infern. Jo vull anar on ets tu. Trobar el meu Adrià, que no ets aquí, ni al cel ni a terra, Déu meu on l’has deixat?

CAPÍTOL 3 Ni dolent ni bo. Indiferent

CAPÍTOL 3

Ni dolent ni bo. Indiferent

Hi ha dos tipus de persones. Les que viuen pensant en la mort i les que moren pensant en la vida. Jo estic buscant a una personeta que ens deixà intentant sobreviure. Pensava en què encara pagava la pena lluitar per açò.

I jo; què penso? Paga la pena viure? La creu de la moneda esdevindrà cara? És dolent pensar en la mort? Si deixo de respirar, et trobaré?

Em trobo en una situació enigmàtica i qüestionable. Veritablement paga la pena morir per trobar el meu Adrià? El meu petit Adrià.

……………………………………………………………………………………………………………………………………..

El llum zenital del quiròfan m’obliga a tancar els ulls abans de fer-ho per sempre. Vaig a morir, he pagat la meva mort i estic rodejat de  professionals que faran realitat les meves dèries de trobar-te. Quan tanqui els ulls els obriré en altra dimensió desconeguda on la matèria, la pell, la corfa, l’artifici quedarà enrere i la substància, l’essència, la individualitat, la vida serà present.

Mentre mantenen el meu cos amb vida, la meva ànima agafa el camí de la independència i obri una, dues, tres, quatre, infinites portes fins a arribar a una estança immaterial, sense parets, boirosa, difuminada, abstracta, i il·luminada per una feble lluna. On sóc? Açò és la mort?

Mentre, el meu cos encara desprèn calor. Sembla com si fos viu; però és una vida artificial. L’espectacle ha finalitzat, la mort ha guanyat la partida i sols resta un cos immòbil sota el llençol verd del quiròfan.

………………………………………………………………………………………………………………………………….

La meva ànima entra a una nova estança, nouvingut a un lloc estrany i desconegut.  Entro i el primer que desitjo és preguntar pel meu Adrià. És una habitació nebulosa i difosa. Amb prou feines endevino una taula, una cadira i tot de papers escampats. Una altra ànima amb uniforme reglamentari mira la meva arribada amb indiferència.

-Hola. Busco al meu fill-

-Tots busquem algun ser volgut. Benvingut al Mésenllà-

La meva mirada incrèdula

M’apropa uns papers.

-Cal complimentar aquests fulls. És el procediment- No em mira als ulls.

-Ets Sant Pere?-

El funcionari celestial m’ataca amb la seva mirada; llavors suposo que estarà tip de les confusions diàries amb Pere.

-Sant Pere és a les portes del cel i açò no és el cel?- El funcionari em convida a desapareixer. -Ompli el document i no em facis perdre el temps. Acabo de rebre l’avís d’un atemptat contra Paris i espero molta feinada-

Vaja. Açò no és el cel. Alço la mirada i veig tot de cartells amb la paraula Purgatori, un lloc on van les ànimes que encara no estan definides. Ni dolentes ni bones. L’habitacle on és la gent insignificant, anònima i vulgar.

Del quiròfan al purgatori, on arriben les ànimes que no han fet res especial a les seves vides, que han viscut a la quotidianitat absoluta, que no han canviat l’estat real de les coses, que els seus actes no han servit per millorar l’entorn. Des de la finestra hi veig moltes ànimes que pugen i baixen. Però jo sóc al purgatori: a una sala d’espera que pot ser eterna.

Ni puges ni baixes.