Jomateixambmimateix

El maleït fum no deixa veure el que resta de la Fàbrica de Principis.Un fum d’anys treballant en la fabricació de remordiments i bones conductes i en 30 minuts tot es redueix a una muntanya de cendres.

Trenta minuts i desapareix el departament de La Dignitat, on construíem l’empenta que tothom necessita per a viure amb orgull.

Tota una vida dedicada a la fabricació de remordiments i 30 minuts per a què el foc acabe amb tot el departament d’Ètica, una de les seccions més ben considerades de la meva benvolguda Fàbrica de Principis.

I quanta responsabilitat hem distribuït per tot arreu. Ara què hi farem? Tinc por que el món esdevinga individualista i egoista. Déu meu, tant que costa de repartir responsabilitat. Tots voldran agafar els seus drets, però que serà del principi de l’obligació? On anirà la gent responsable?

I que serà de la decència, si no  podem fabricar-ne més? La poca que ens quede la llençarem al fem on es podrirà amb la resta de principis extingits.

La causa? El maleït foc de l’individualisme que tot ho enfonsa. Jo, jo, jo i jo. Jomateixambmimateix. Aquesta ha estat la veritable causa de l’incendi. El foc de la individualitat s’endinsà pel departament de la Puntualitat fins reproduir-se per tota la meva benvolguda fàbrica amb una velocitat insultant. Déu meu, un fum d’anys dissenyant principis col·lectius i 30 ràpids minuts per convertir les bones causes en cendres i misèria.

Què serà de nosaltres? Què serà de l’existència humana?

Visite el subsòl de la fàbrica i no trobe cap arrel aprofitable. Tot és cendra i egoisme. No trobe cap branca on agafar-me i tornar a trepitjar pel tronc de l’esperança. Palpe les restes de l’ànima humana i esdevenen pols i nihilisme.

I ara què serà de nosaltres? Què serà de mi?

Ara sóc a la barra d’un bar decadent, d’un poble decadent i prenent un whisky decadent, pensant en la meva decadent existència i en el meu fotut individualisme que ens ha conduït al precipici.

Bec i veig tot amb més claredat. L’alcohol cou i m’ajuda a beure i veure-ho tot amb certa claredat:

Germans!!! S’apropa l’era de l’individualisme.

Jomateixambmimateix.

Foto: Marco Melgrati

AURORA PREMATURA

Obri els ulls quan l'Aurora encara no és Aurora. Quan l'esser encara no ha estat Nomenat. Quan la criatura no ha estat nominada. Quan l'individu encara no és individual.

Aurora té menys cinc mesos i respira amb certa dificultat. Viu a una urna de cristall envoltada d'un enigmàtic jardí cablejat que li suporta la vida. Les seves mans no són mans, els peus són un projecte de peus i el motor circula i batega a un ritme descontrolat. Són les urgències físiques del seu estat prematur.

Però, sens dubte, el millor moment del dia és quan surt al fred exterior estirant metres de cable fins, gràcies a una força desconeguda, arribar a la calor incomprensible però confortable d'un mecanisme que batega amb molta més calma de l'habitual. El fred esdevé calor i pau. És així com Aurora experimenta el primer estat de benestar de la seva curta existència. Llavors sap que aquest serà el seu veritable destí un cop estigui fora de la seva urna provisional. És admirable contemplar aquesta diferència de ritmes. Aurora és una criatura petita i descontrolada que beu de la pausa d'altre esser pacient i fidel.

--------------------------------

Aurora té menys 2 mesos i inicia el control del seu ritme vital. Aviat serà lliure. De fet, avui s'ha llevat amb menys cadenes de les habituals. Encara pengen del seu organisme un parell de plàstics que sustenten les seves bàsiques aspiracions. Quina dèria desitjar la protecció simple de dues mans familiars i deixar de banda l'artifici quirúrgic.

Cada dia que passa un cable menys, una cadena menys. Fins a ser lliures. Sols protegits per dues mans.

--------------------------------------

Tot arriba a aquesta vida. Res és per sempre i avui, que toca canvi d'hàbitat, s'imposa comptar en positiu. Aurora té un dia i comença el seu viatge de l'urna al bressol. Un camí on canviarà la presó de cristall per la llibertat entre barrots.

Els dies, les hores, el temps... L'aventura d'aquesta nova rutina. El pas dels núvols, les aurores repetides, el sol que puja i baixa. Tot és igual però alhora diferent. Tot sembla el mateix però la perspectiva s'ha transformat. Els ulls veuen i miren.

I avui, quan l'aurora està invadint la definitiva llar, de la seva petita boca ha sortit un efecte sonor farcit d'agraïment i que pren una forma determinada quant juntes els llavis: Mare.

Ara sí. El Nom és real. Aurora i la Mare. Dues individualitats i un veritable nucli familiar.