Tipologia del soroll

1. El soroll fort, sec i dur de la porta metàl·lica de la cotxera. S'utilitza per avisar a la víctima que el carruatge del personatge dolent està entrant en el seu territori. Aleshores note un calfred al cos que paralitza les meues articulacions.

2. El soroll de l'elevador: mesura la separació entre la víctima i el botxí. És de quatre altures, temps adequat per escoltar i memoritzar els mecanismes de l'aparell cada cop que supera un nivell. És un efecte gradual, on el so i el perill s'escolten cada cop més.

3. El soroll del silenci: Quan el botxí arriba al regne número 4, la manca de so és deguda a una deficient coordinació en la recerca de les claus de casa, la qual cosa ens indica que ha fet escala en la posada per a una adequada hidratació, aspecte important per a qualsevol activitat física. La tensió del silenci esdevé pànic quan escolte el soroll de la caiguda de les claus a terra.

4. El soroll del pany. La magnitud de la tragèdia dependrà de la capacitat d'encert del botxí. Si la clau s'introdueix amb facilitat, les opcions de fruir d'una nit tranquil·la es multipliquen. Però si el subjecte maligne erra en el seu intent d'introduir la clau en el pany, la nit esdevé en malson. És el naixement de la tragèdia.

5. Les passes: El recorregut d'una sabata del 45 pel corredor de la casa produeix un efecte sonor de pel·lícula clàssica de terror. Jack Nicholson interpretant el paper de la seua vida mentre s'apropa a la meua habitació, fosca i freda. En aquest moment de la tragèdia és important afegir el canvi de velocitat del meu cor, que provoca una oprimida respiració digna de l'oscar a la millor actriu secundària.

6. El soroll del colp: la foscor esdevé més fosca. El meu cos es desploma per culpa del colp de la dignitat masculina. Aleshores note com la sang es barreja amb els meus cabells acabats de tenyir. Diners de perruqueria tirats al terra de la meua llar, l'espai que emmarca aquesta tragèdia quotidiana.

L'home i la pàtria

És tancar la porta del despatx ministerial i posar-me de mala bava. El soroll sec, dur, breu i fort de la porta de fusta de roure m'avança cap a un futur incert de glòria, cap a la proximitat de la tragèdia. El tancament de la meua jornada laboral m'obliga a l'enfrontament dels, cada cop més difícils de gestionar, afers domèstics.
Sóc un home que odia els conflictes interns. La meua especialitat són els exteriors, les discussions foranes, els afers externs. Són lluites controlades per la meua sobrada qualificació acadèmica. Però no tinc gaire argument per gestionar les meues batalles de la llar.

I ara, abans d'obrir la porta metàl·lica del cotxe i encendre el soroll del motor, un mòbil tediós em dirigeix mots insignificants i vulgars: Què vols per dinar? També treballes al vespre? Compra pa. Fa temps que no sopem en un restaurant. No fem res junts. Sempre amb la teua política barata...

No sé. Però crec que ja no parla el meu idioma. És un mòbil amb autonomia i tendències independentistes, enmig d'un procés i amb una llengua pròpia. No entenc les seues dèries femenines, la manera de cridar-me. I ara em dirà, vull treballar. Si no et cal, ja guanye jo pels dos. Però jo ací a casa i tu al despatx, però reina, algú ha de fer el treball domèstic, i tu cada dia fora, i jo vinga a pensar de quina manera la puc sorprendre i així que tanque la boca.

Són pensaments de tornada a casa, a la pàtria unida, gran i lliure. Dona, ningú no t'ha obligat al matrimoni. La nostra unió ha Estat Constituïda amb tota la legalitat divina i política; però jo note les teues tendències separatistes, el teu desafiament, la teva declaració unilateral d'intencions.

Arribe al meu regne. El meu hàbitat natural. La meua terra domèstica. I obric la porta, també de roure, disposat a mantenir, si s'escau per la força i amb arguments militars, la meua pàtria unida, gran i lliure.