La vida que se'n va

I ara en l'epíleg del meu relat, mire les ombres, el llum, el terra, el silenci... I reflexione i absorbisc cadascun dels pensaments que entren en el meu castigat cervell. I pense tot allò que abans no meditava. I mire la vida a través de la finestra del menjador. Ho faig pausada i calladament. I mire la vida a través d'aquesta pantalla natural i oblidada, perquè ja no mirem al davant. Abaixem el cap i les altres pantalles ens ensenyen un món fet a mida, d'artifici, farcit d'amistats triades a colp de botó. I ara ja no mire aquestes altres pantalles. I ara contemple el món real pel cristall de la meua habitació.

A l'inici del meu enteniment tot era pausa i observació. Després tot esdevingué velocitat, ocupació i... Ara, en l'epíleg del meu relat torne a la pausa i la reflexió.

Atura't i seu. Sí, tu. Atura't i llig cada mot del meu insignificant epíleg. Atura't i observa tot allò que ens envolta.

Mira cada part com si fos un tot. Mira com l'abella s'endinsa en les profunditats de la flor i amb paciència i cura extreu tot allò que li correspon. Atura't i mira la resta d'insectes invisibles però que sempre han estat i no han estat. Mira, observa, escolta i valora les olors que t'arriben en forma de records. Perquè ho sabies i no, ho oloraves i no. Ho miraves i no.

Ai les olors. Cada aroma t'evoca un moment i cada moment et recorda tota una vida que ara se'n va de les mans. I és tot rugit callat, cridòria en silenci, parlar sense cap veu que projecte la por d'arribar a la fi.

Atura't i seu per última vegada en el banc del teu parc, el de tota la vida. Mira però observa. Deixa la pantalla i mira la vida real. Deixa tot allò que t'ofega i respira.

Perquè, ARA, a l'epíleg del meu relat, sols resta espirar.

NIT

Tot i res passa.

Sona el rellotge solitari sota l'antic quadre de família que presideix el menjador des dels inicis del temps. Sona la corda del rellotge a unes hores prohibides i silencioses.
Sona la porta d'una habitació per tercera nit consecutiva. I aleshores, és ella la que camina pel corredor en direcció al rellotge solitari. I aleshores tot i res passa.
Abandone el meu llit i vigile cada moviment, cada soroll, cada iniciativa. Viatge amb ella pel corredor fins que s'atura davant del rellotge solitari del menjador, davant del Soroll del tic tac, del pas dels segons que mai no descansen. És ella que apropa la mirada al mecanisme del rellotge que mai no descansa tot i ser les hores prohibides. És ella que s'atura i sembla que no torne a la vida.

Abandone tota prudència i amb molta cura li acaricie l'esquena. Ella deixa de mirar el rellotge solitari i m'examina com si no em conegués. I aleshores torna la mirada novament al rellotge. És ella que és i no hi és. És ací però no es troba. I aleshores tot i res passa.

-Mare, què tens?
-Filla, no ho trobe.
-Què és el que no trobes?

Mira pensativa el rellotge solitari que no s'atura. El seu cap busca una ràpida resposta.
-Filla, no ho trobe.
-Mare, tornem al llit. És matinada i cal descansar.

Mare i filla tornem al nostre descans. Però abans m'ature a l'escriptori i escric per tercera nit consecutiva. La doctora m'ha dit que ho escriga tot. Descripció detallada de cadascuna de les accions de la mare. Cal estudiar tots els seus moviments.
Agafe la ploma i:

"2A.M. La mare desperta per tercera nit consecutiva. Busca alguna cosa i no la troba. S'atura davant del rellotge i..." La tinta s'acaba. La paciència s'esgota. Temps fugit.

 I aleshores tot i res passa.

Caldrà encendre l'ordinador.