CAPÍTOL 9. Independència

Obro els ulls i costa reconèixer el meu fill. El llum d’aquesta estrella és més intens que l’habitual i provoca una ceguera momentània. Sé que no és un astre qualsevol, ho noto a través d’unes vibracions extrasensorials barrejades amb dosi de sobre naturalitat, sensació que admeto habitual per a un nouvingut del Cel.

Ara sí. Ho sé, he trobat el meu fill.

-Pare, que estàs fent?

-Trobar-te.

-Diuen que fins i tot has buscat a l’infern.

-Cert. He vingut a rescatar el meu fill de la mort.

La mirada de l’Adrià és diferent de totes les que he conegut a la seua breu existència terrenal.

-Pare, que no te n’adones?

-De què?

-A la fi he trobat el descans que tant buscava. Ara és quan respiro.

No acabo d’entendre com pot respirar quan no hi és amb els seus.

-Adrià, et necessito amb mi a la Terra.

-No ho entens- Ara és l’Adrià qui sembla ser pare- Després d’anys de lluita física, he pogut seure i descansar.

-Però, estàs a aquesta estrella solitària i baix et necessitem.

-Encara no ho entens perquè tot açò s’escapa a la raó. En realitat estic amb tu. Sempre ho estaré.

Vaja, el meu fill ha madurat. Necessita independència. I jo necessito abraçar-te fill meu. Però com es toquen dues ànimes abstractes?

-Pare, estic bé ací. Noto pau i llibertat, i els dolors físics han desaparegut.

No puc deixar escapar un sanglot reprimit durant tota la seva insuperada malaltia.  Fill meu: Tantes hores al costat del teu llit, tanta espera mentre estaves al quiròfan, tanta notícia desagradable, tant de patiment al teu costat, i sempre reprimint les ganes de plorar.

Però ara tot ha acabat. T’acabo de trobar i noto que t’he perdut per sempre. I els meus ulls d’ànima desconsolada ho saben i no deixen de parir llàgrimes.

Adéu Adrià meu, descansa i respira a aquesta estrella celestial.

-----------------------------------------------------------------

Obro els ulls i sóc al llit de l’hospital. El meu cervell m’avisa que he tornat a la vida. Giro el cap i, a través de la finestra, albiro una Estrella que brilla amb més força que la resta.

Capítol 8. Mar d'ànimes

L’entrada a l’infern no és el que m’esperava. Ni foc, ni ànimes perdudes, ni bordell, ni orgies.... L’infern és un mar tranquil, pacient, gran, immens, perillós.

Un mar silenciós i solitari, sense cap ànima. No hi ha dibuix de petjades sobre la calenta i brillant sorra. Tot misteriós i sufocant. Sols el soroll de l’arribada de l’aigua fins als meus peus. Cap ànima a qui preguntar pel meu fill.  

Entro a l’aigua i m’endinso sota les profunditats oceàniques. Hi veig tot d’ànimes patint la mancança d’oxigen i la incomunicació  que produeix la submergibilitat.

Lucifer m’ha vist.

-Hola desitges alguna cosa?

-Estic buscant el meu fill. Espero no trobar-ho aquí, però pregunto per si de cas.

-De quina edat estem parlant?

-10 anys.

Lucifer pensatiu.

-Impossible que el teu fill estigui aquí. L’infern és un lloc on sols habiten fills de putes, amb tots els respectes cap a les putes. De fet, totes les dones públiques són en el Cel. Han patit tanta desgràcia a la terra que es mereixen un descans gloriós. El seu habitacle natural és al cel amb Déu.

Penso en el meu Adrià i de la possibilitat d’alliberar-se d’aquest mar d’ànimes. Necessito tafanejar.

-Que em podries guiar per les profunditats de l’infern?

Lucifer no mostra interès.

-Ho lamento, però tinc partideta de Truc amb les autoritats celestials. Buda, DeuTotPoderós i Al·là necessiten un quart contrincant. Però si et ve de gust, el meu encarregat pot fer de guia sense cap problema.

Lucifer agafa el seu mòbil.

-Adolf, et necessito a recepció.- Penja.  -L’encarregat t’acompanyarà on vulguis. És de tota confiança, i la màxima autoritat mentre estic fora de l’infern.-

-Estem parlant del mateix Adolf Hitler?-

-Per descomptat. Un bon element. Dels millors treballadors que han passat pel meu territori. La seva funció és baixar a les profunditats del mar i generar bambolles d’oxigen per a les meves ànimes pecaminoses. Així pateixen l’eternitat mentre respiren una mica, alhora que aconsegueixo que l’Adolf pensi en els altres.-

La resta del relat és ben ximple. Arribada de Hitler i presentacions formals. Visitem les profunditats d’aquest mar infernal.

Adolf aprofita la meva visita per parlar, tafanejar, criticar, xerrar a tort i a dret… L’esport nacional a l’infern.

També m’explica el funcionament d’aquestes profunditats.

-Mantenim les ànimes amb l’oxigen suficient perquè el patiment i la culpa no desapareguin del tot. El més important és aconseguir que el sentiment de culpabilitat sigui etern.-

Malgrat la bambolla individual que m’han instal·lat, la recerca per les profunditats marítimes és força claustrofòbica. Adolf prossegueix amb les seves explicacions que versen de competitivitat laboral.

-No em queixo de la meva estabilitat laboral, però estic un pèl atemorit per culpa del Franco. És un trepa de collons. I també està despuntant un tal Manuel Fraga. Espanya és una bona pedrera de Luciferians. I dels bisbes no vull parlar, perquè són un món a part: Els peons de l’infern, i s’ocupen de totes les mogudes intranscendents-

Tant s’hi val qui mana, qui treballa, qui viu a l’infern. Fa una eternitat que no escolto les explicacions. El meu Adrià no hi és, i la meva estada infernal no té cap sentit. Demano a Adolf que m’acompanyi a l’eixida. L’acomiadament és gelat; impropi d’un infern sufocant.