MARIVEL o Tot i res passa

Tot i que balla com un vaixell, el corredor és hermètic, llarg i silenciós. En cada petjada cap a la porta note que no avance. Els muscles suporten el pes de la Marta, que tot i ser bona xiqueta, plora com una descosida.
 I altra petjada que busca l'aire renovador de l'exterior, però la porta que delimita el corredor mai no s'apropa.
 I altre moviment del vaixell que no és un vaixell.
 I el cabàs de la compra que penja del meu braç esquerre.
 I altra petjada que no avança.
 I gotes de suor que amaneixen del meu front i, un cop arriben a l'alçada dels meus ulls, es barregen amb les llàgrimes que brollen del nucli de la meua maltractada ànima.
 I altra petjada i la porta que mai no s'apropa.
 I del meu braç dret penja el mànec de la funda d'un ordinador portàtil.
 I altra gota de suor barrejada amb les llàgrimes que ara sí, va de bo, mai no s'aturaran.

 Perquè alguna cosa es trenca a dintre meu.
 I el pes de la xiqueta, l'ordinador i el cabàs es confon amb la motxilla d'angoixa que penja de la meua esquena.
 I altra petjada i la fi mai no arriba. Mai no havia patit la llargària d'aquest immens corredor d'angúnia, construït al llarg d'anys de silenci i de parar la cara, el front, els ulls, i rebre el colp somort i sec de la vida que vaig triar en els anys de la ignorància i la il·lusió.

I jo, Marivel de nom, amb v de valenta, i alliberada de tot cognom, he decidit canviar la direcció un cop arribe a la porta.

 Però mai no arribe:
 Perquè el pes que porte al damunt és massa per a una dona que ja no és dona, que ja no és.
 Perquè amb tot aquest pes que porte al damunt he desaparegut definitivament, i aquest corredor és la distància que el meu infortuni em permet recórrer. I ara sé que mai no arribaré a la porta.

 Perquè jo, Marivel de nom i dona de professió, he desaparegut definitivament del món on tot i res passa.

MEL D'ABELLA

Tu i jo sols al reservat. Demanem els entrants, la beguda i aviat s'acaben les paraules. La taula esdevé silenciosa car són molts anys de converses, discussions, floretes, regalets, rectificacions, perdons, petons, abraçades, reconciliacions, frases fetes per trencar silencis, retrets, preguntes vulgars, preguntes existencials, crits inútils, crits útils...

Encetem una ampolla d'aquell Pinot que ens fotíem quan la joventut ens omplia cadascun dels porus de la nostra recorreguda i reconeguda pell. Anys i anys de descobriments casuals i no casuals. Anys i anys de paraules repetides a cau d'orella, sospirs i reflexions dignes de qualsevol novel·la d'amor amb un final perfecte. Anys i anys de sopars de celebracions de noces mentre absorbíem cada mil·lilitre d'aquest Pinot que avui és testimoni del nostre silenci mutu.

Les postres no afegeixen més paraules a la nostra no conversa. Sols escoltem els vocables de les taules del voltant, i a fora, el rellotge de l'església de la plaça Major, testimoni de la nostra santa unió que ara navega per la incipient tempesta del temps que fot amb força tots aquests anys de convivència abnegada i quotidiana.

I el café. Per a tu descafeïnat i amb la dosi adequada de mel d'abella que bateja el restaurant* on no celebrem res. Una mel que no endolceix aquest silenci que ens diu tot allò que no ens hem comunicat al llarg d'aquesta llarga convivència.

I de sobte el telèfon. -No l'agafes- és el primer que dic en 60 minuts. -Pot ser important- són les teues primeres paraules i segona frase de la nit.

Contestes i és ell. El fruit de la nostra unió. El sentit de la nostra trobada.

El gust amarg del café, endolcit per la veu del nostre únic fill. El sentit de la nostra vida i que, ara per ara, cus amb fil prim la nostra llarga relació.

***Restaurant Mel d’abella Carrer Concepció 12, 07012 Palma de Mallorca